Ara és el moment de sumar i teixir complicitats. Ara, Iceta!

Fa uns dies que llegeixo comentaris i twits al voltant de la gent que s’ha sumat a la llista de Miquel Iceta per les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D. Miquel ha interpretat amb gran talla política aquest moment històric, on s’han posat en risc les institucions catalanes, on més de dues mil empreses han decidit canviar la seva seu social fora de Catalunya, i on més de mil també la fiscal, on el Govern del PP no ha estat capaç d’oferir solucions al canvi de relació entre Catalunya i Espanya, i on el Govern de PDCAT i ERC s’ha venut l’ànima als anti-sistema fins el punt d’optar per posar en risc l’estabilitat econòmica i social de Catalunya reconeixent que no tenien capacitat per aplicar la DUI ni majoria social que la recolzi.

Miquel ha estat generós i ha estat capaç de cosir aliances a dreta i esquerra del PSC, i tambè amb nacionalistes catalans i espanyols, una llista amb Confederalistes, federalistes i consitucionalistes, però sota les sigles i el programa del PSC.

Alguns critiquen que l’ex-conseller Espadaler hagi volgut sumar amb el PSC o que Duran digui que votarà als socialistes. És obvi que l’antiga Unió democràtica i el PSC estem socialment a les antípodes, i qui pretengui posar-ho en dubte és bastant beneit o té interessos electorals. Jo he estat el primer en censurar paraules de Duran sobre els andalussos o retreure-li que recolzes la Reforma Laboral del PP conjuntament amb la convergència de Mas i Puigdemont. Però el moment polític malauradament està obviant el relat tradicional d’esquerres i dretes. No ha estat el PSC qui ha prioritzat l’agenda de les banderes respecte a la dels drets socials, i per tant estem encantats de rebre gent que busqui un pacte que acabi amb les guerres de banderes i contribueixi al benestar dels catalans i les catalanes, vinguin d’on vinguin.

Aquests mateixos que ho critiquen han aplaudit que durant els darrers dos anys ens ha governat el partit del 3% amb la seu embargada, diputats imputats per corrupció com Germà Gordó. El partit de Pujol, Osácar, Macià Alavedrea i Prenafeta, el del Pacte del Majéstic i el que pactava els pressupostos de 2012 amb Sánchez-Camacho o la Reforma Laboral amb Rajoy, tot amb un canvi de nom per intentar amagar la seva història.

Doncs aquests han governat amb ERC i els hi ha donat el vist-i-plau la CUP. Amb aquest antecedent, ho sento, però les lliçons d’esquerres i dretes no ens les donarà ni ERC ni la CUP.

Tot valia a canvi del viatge a Ítaca, un viatge que ha acabat amb el vaixell surant a la deriva, amb les veles trencades i amb uns remant cap un costat i d’altres cap al costat contrari.

Ara necessitem més que mai una opció catalanista i no rupturista, que construexi ponts entre catalans que han destruït els posicionaments radicalitzats d’ERC, PD-CAT, C’s i PP, i aquesta opció és el PSC, l’únic amb capacitat de sumar a un projecte comú nacionalistes catalans, nacionalistes espanyols i persones que fugim de banderes i que el que ens interessa és el benestar dels catalans. No hi ha cap opció que representi millor la diversitat social de Catalunya que els socialistes.

Per tot això, ara Iceta!

Cal parlar del dret a decidir

Suposo que tothom en parla, i tot i que jo no estic convençut que el que votem el dia 25 de novembre sigui això, suposo que em toca donar la meva opinió, o almenys sento que la he de donar. Vull deixar molt clar des de l’inici, que crec en el dret a l’autodeterminació de totes les persones i de tots els pobles, i en aquest sentit, em seria impossible posicionar-me en contra del dret dels catalans a decidir el nostre futur.

La veritat és que no pretenc fonamentar la meva decisió de recolzar l’autodeterminació en drets històrics i/o territorials, pretenc justificar la meva manera de pensar en dos pilars molt simples.: D’una banda, les persones, que són les que formen una societat, un país, i elles han de poder decidir sobre el seu futur. Sóc demòcrata, i per tant, crec que el que esculli el poble de Catalunya, ben escollit serà. El segon fonament que empro per optar pel dret a l’autodeterminació, és adonar-nos que la societat evoluciona, i ho fa d’una manera que potser no estava prevista. Les persones ens hem tornat molt més possibilistes una vegada la democràcia ha avançat, els drets adquirits i lluitats en el postfranquisme, avui creiem que són inherents a la nostra societat, i per tant, com deia Maslow, passem a voler cobrir altres necessitats superiors, i és evidents que molts catalans no ens sentim satisfets en allò que ens aporta la relació entre Catalunya i Espanya.

Crec en el dret a l’autodeterminació, hi crec jo, hi creuen les Nacions Unides, i hi creu l’Estat espanyol que subscriu els tractats i cartes de les Nacions Unides que proclamen el dret a l’autodeterminació dels pobles. Sota aquest prisma, crec que el poble de Catalunya ha de poder decidir quin és el marc de relacions que vol amb Espanya, i amb Europa. Em preocupa que emprem el possibilisme instaurat en la nostra cultura en aquest tema, és a dir, és cert que Catalunya té una cultura pròpia, una llengua pròpia, una història pròpia, però no està tant clar que siguin aquests els motius que han fet créixer les opcions sobiranistes a Catalunya. Sembla que el que ens mou és la necessitat de més finançament, de que les polítiques dels governs de la Generalitat tinguin més impacte sobre els ciutadans, la necessitat de no continuar mantenint una desigualtat fiscal que fa que Catalunya una vegada aplicada la redistribució impositiva, tinguin un nivell de renda real més baix que altres Comunitats Autònomes que són receptores dels impostos que paguen els catalans. Com a socialdemòcrata, crec que en la redistribució de rendes per cohesionar la societat, però igual que ningú s’imagina que en la redistribució de rendes de les persones, el que més treballa o més guanya, acabés tenint menys que el que treballa menys o guanya menys,en la distribució territorial de les rendes no podem entendre aquesta desigualtat on s’inverteixen els nivells de renda reals entre comunitats autònomes.

Sobre el procés que ha començat a Catalunya, particularment no crec en Artur Mas, no hi crec per què durant dos anys de president no ha donat cap solució als problemes de la crisi, així que per mi és un mal President de Catalunya, i no penso que pugui millorar la seva capacitat de gestió de la crisi. Això sí, en Mas m’ha demostrat ser un gran polític, un estratega perfecte, un gran comunicador, un encantador de serps, una persona que sap el que vol, i que és capaç de moure tots els fils necessaris per aconseguir-ho, una espècie de manipulador de masses perfecte. I la veritat, espero que la gent vagi a votar amb consciència de que el que triem el dia 25 de novembre és el president de Catalunya pels propers quatre anys, i les polítiques que s’aplicaran, però en cap cas triem si serem independents, federals o provincialistes.

Tot i això, en Mas i el seu exercit de mitjans de comunicació, han aconseguit donar aquesta visió a la gran massa, i és l’hora de prendre una posició clara en aquest aspecte, i hem de reconèixer, que el federalisme, que tothom sap que és la opció més coherent i de més seny, que jo estic convençut que és l’opció real del President Mas, però perdoneu-me l’expressió, el Federalisme no fa trempera. I per què no fa trempera? Doncs d’una banda per què molt poca gent a Espanya creu en un estat federal, y si hi creuen, l’acabaríem convertint de nou en una Federació de 17 estats, i la veritat, el cafè per tothom és el que ens ha portat a la situació actual. Un model federalista a Espanya requereix canvis constitucionals i culturals que en aquest moment jo els crec impossibles. Hi ha un altre model, el que diríem un Estat Lliure Associat, semblant al model de Puerto Rico, que podria tenir molt de sentit en un marc de relacions diferent entre Catalunya i Espanya.

En definitiva, podem parlar de diferents models, però al meu criteri hi ha condicionants importants: En primer lloc que sigui el model que triem els ciutadans de Catalunya, en segon lloc que sigui un model de relació diferent però no rupturista que ens permeti més autogovern i a l’hora el manteniment d’una bona relació bilateral amb Espanya, i per últim, que no serveixi d’excusa a ningú per justificar una nefasta acció de govern.

En el que es refereix al PSC, el partit en el que milito, sempre he tingut la sensació que el posicionament nacional (català o espanyol) no va en realitat amb nosaltres, que nosaltres ens preocupem de les persones, no de les banderes, i que evidentment el benestar i les demandes dels ciutadans de Catalunya sempre estant per sobre de qualsevol bandera. En aquest sentit, crec que aquest era el motiu per al que sempre hi ha cabut tothom al PSC, i no hi havia ni exclusions ni autoexclusions, per què totes les opcions sobre posicionaments nacionals entraven dins el partit, donat que el que ens unia, el benestar de les persones i la lluita pels drets dels desfavorits, era molt més fort que les diferents sensibilitats nacionals.

Quin problema tenim avui? Que tot i que la nostra opció territorial és la més coherent, la més viable, el nostre discurs no és clar, ni coherent amb el PSOE. Tots sabem que tindrem grup parlamentari propi a Madrid el 26N, però sembla que ens haguem de descalabrar primer per prendre decisions que tocaven abans i que las vam posposar l’any passat en el procés congressual. A l’hora, tots sabem que estem perdent vots per l’esquerra, donat que la crisi econòmica ha portat a que es radicalitzin totes les postures, i nosaltres no som capaços de comunicar amb prou força la nostra lluita per els drets de les persones i en contra de les retallades dels diferents governs.

Crec que la gran opció del PSC, és prendre la decisió de defensar primer Catalunya i els catalans, amb grup parlamentari propi, com segur que passarà el 26N, i a l’hora, no prendre cap posició a favor o en contra de la independència, però si prendre clarament l’opció a favor del dret a l’autodeterminació, assumint i recolzant explícitament un referèndum a Catalunya sobre la relació entre Catalunya i Espanya o es pogués triar entre tres opcions, continuar com estem, optar per una altra relació amb Espanya des de la llibertat, o trencar d’arrel amb Espanya, on jo estic convençut que la majoria dels gruix dels catalans voldran una altra relació, més justa, més equitativa, però sense grans trencadisses absurdes en una Europa unida i un món globalitzat.

Veure i comentar a Facebook

Federalimo o autodeterminación

Publicado en Socialdemocracia.org el 15 de Agosto de 2008

Hace días que le doy vueltas a un vocablo, “federalismo”, y hace tres años que escucho hablar o leo a un personaje que se me ha acontecido próximo a mi vida por diferentes aspectos, y cada vez me veo más próximo a sus argumentaciones. Se trata del notario de Barcelona Juan José López Burniol.

Soy capaz de empatitzar mucho con él, porque en épocas diferentes, por motivos de edad, los dos escogimos el proyecto político del Partido de los Socialistas de Catalunya por los mismos motivos, y cito sus palabras “ ….este era el instrumento político más adecuado para trabajar en la resolución de los dos problemas políticos que, desde siempre, más me han apasionado, es decir: 1) convertir España en una casa común grata y acogedora en la cual todos, también los catalanes, se pudieran sentir cómodos, y 2) conseguir la plena integración en la política catalana de los inmigrantes procedentes del resto de España”, a la que yo añadiría dada la situación de inmigración actual la coletilla “y de el resto del mundo.”

Juan José López Burniol, notario de Barcelona, dice en su libro “España desde una Esquina” y en sus diferentes artículos de opinión i intervenciones que el modelo de Estado actual está agotado, que hace falta ir hacia un modelo federalista simétrico o el ejercicio del derecho a la autodeterminación por parte las autonomías que quiera ejercitarlo.

El paralelismo que hace López Burniol entre la relación Catalunya – España y una relación de pareja, en la que habla de que existe una profunda ruptura afectiva, y que en este caso nada justifica continuar con una convivencia indeseada por ambas partes y sin sentido de futuro, es palpable hoy en las dos partes de la pareja. Existe una gran parte de los catalanes que nos sentimos insatisfechos con la relación que tenemos con el Estado (el 9 de agosto se ejemplificará con la no llegada del nuevo modelo de financiación, pero podemos hablar de la gestión del aeropuerto, la llegada del AVE, la posibilidad de tener selecciones catalanas, la tercera hora de castellano, etc..) y existen muchos ciudadanos españoles que nos perciben como los “tocapelotas” que constantemente se quejan porque quieren sacar más de lo que tienen, y que no quieren compartir con ellos, nos califican como los “insolidarios de los catalanes”, cuando nuestra solidaridad está hartamente demostrada.

Comparto con López Burniol que el acercamiento de las dos partes de la pareja parece bastante dificil, siempre habrá reproches constantes entre los miembros, aunque todavía quiero creer en el modelo federal, basándome en que no se trata de una pareja, si no que se trata de un grupo con muchas visiones diferentes y no solamente dos enfrentadas.

Para mí no debe tratarse de una relación bilateral entre España y Catalunya, parto de la multilateralitat, que vascos, gallegos, navarros, pero también valencianos, andaluces, extremeños y el resto, deben encontrar objetivos comunes por los que luchar, y sobre todo un respeto mutuo hacia las posiciones de los demàs, y en el que cadauno pueda decidir por sí mismo que relación tiene con el conjunto.

Ver a los gobiernos catalán y valenciano, a los que parecia que no les unia nada (tanto que hasta algunos querian partir una de las dos lenguas comunes) poniéndose de acuerdo en posiciones sobre financiación de las CCAA, me hace pensar que no se trata del modelo catalán versus el resto del modelo, si no que todos tenemos distintos modelos que hemos de acordar. Eso si, partamos de una base, el modelo debe ser solidario, pero no sólo con los territorios, si no también con las personas. Apelando a que són los ciudadanos los que deben tener los mismos derechos. Para ejemplificar a que me refiero, según informes publicados recientemente, el nivel de funcionarios en Catalunya es del 3,98% de sus ciudadanos, por el 8,5% de funcionarios de Extremadura, por ejemplo. Los funcionarios, són aquellas personas que trabajan en los servicios públicos que se dan al resto de ciudadanos, lo que significa, que dando por supuesto que la eficiencia de los recursos es la misma en ambas comunidades, las personas que viven en Extremadura tienen el doble de acceso a servicios públicos que el que tienen los ciudadanos de Catalunya.

Además estos días, documentandome sobre el tema en internet encontré un blog de un Extremeño donde se afirmava: “Razones no nos faltan, pues, para oponernos a la publicación de las balanzas fiscales. Como tampoco nos faltan para quejarnos de olvidos seculares y de deudas históricas pendientes. Pero hay más que eso. O alguien empieza a decirle a la gente que tiene que comer de lo que trabaje y produzca y no de lo trabajen y produzcan otros, o vamos de cráneo”. Y añadia:”Y esto no es un problema de ambición, liberalismo salvaje o falta de solidaridad de unas comunidades con otras. Es un problema de una cierta responsabilidad individual y colectiva en el futuro personal y de la tierra en la que uno vive.”

Con este apunte me quedo, dias antes de que se incumpla el plazo que marcaba el Estatuto de autonomia de Catalunya para acordar el nuevo sistema de financiación, para hacer reflexionar acerca del modelo federal en el que creo, para mi, ni los catalanes nos hemos de adaptar a España, ni Espanya se ha de adaptar a Catalunya, si no que entre todos nos hemos de adaptar, y cambiar maneras de hacer y costumbres, para tener un objetivo para el que vivir juntos, por que si no, como bien dice López Burniol, la única salida será la secesión, por que no se puede eternizar un matrimonio sólo para que sus hijos no vean que sus padres no se separan, aunque luego las disputas en casa sean continuas, hay modelos distintos de familia que aseguran la libertad, por eso los socialistas impulsamos la Ley del Divorcio, y abren la puerta de la felicidad a las personas, y esto es aplicable también a los matrimonios entre territorios.

Finalmente, quisiera recordar las palabras que Manuela de Madre pronunció en el Congreso de los Diputados en octubre de 2005, cuando se inció el proceso parlamentario del Estatut. “A mi nadie me echa de España. Ya me echaron de mi tierra una vez. Y se nos echa cuando sólo se concibe una España uniforme, pequeña, cerrada. Ni me echarán de España por defender a Cataluña, ni me echarán de Cataluña por defender la unidad de España. Separatistas y separadores se alimentan mutuamente. Como federalistas creemos que nadie puede apropiarse de la patria ni de los sentimientos.”

Pues eso, que no nos echen, porque los que creemos en una Espanya plural y federal, con una Catalunya respetada y que respeta al resto, empezamos a tener la sensación de que nos estan echando, de que tenemos una relación en la que siempre tenemos que ceder los mismos, y eso no es bueno, para Catalunya, pero aún mucho menos para España.