Archivo de la etiqueta: regeneració política

El derecho a disidir. Más democracia.

 

 

Llevamos cerca de dos años hablando sobre el derecho a decidir de las personas, de las naciones sin estado, de los estados, de todos. La verdad es que es un tema del que mucho se ha hablado, pero algunos acontecimientos que veo que suceden últimamente me han llevado a plantearme hablar de otro derecho, el derecho a disidir.

Viendo como se mueve la sociedad y sobretodo la política, vengo observando desde hace un tiempo que pese a que existe cada vez más una tendencia individualista y a crearse cada uno su propia opinión, esta no se sustenta sobre bases de democracia pura, y por tanto no se tolera demasiado bien por los diferentes grupos de opinión o pertinencia (políticos, religiosos o dogmáticos, etc) que alguien perteneciente a esos grupos piense distinto a la opinión reinante, es decir, sea disidente. Intentaré poner diversos ejemplos.

Uno, muy fácil y actual, es el de la votación del próximo día 16 en el Parlament donde algunos diputados del PSC, y yo creo que incluso alguno del PP, querrían votar distinto que lo que ha decidido el partido de forma mayoritaria. En el caso del PSC, ha llevado a la amenaza de la dirección del Partido a la expulsión si se produce la disidencia, una disidencia que por otra parte, tiene una presencia real entre los votantes y militantes del PSC por más que no se le quiera permitir la visibilidad en una votación en el Parlament. ¿Acierto o error de la dirección no aceptar la representación de los disidentes?

Otro ejemplo donde se pretende criminalizar la disidencia es en el famoso caso del Barrio del Gamonal, de Burgos, donde un gran número de vecinos está en contra de la reurbanización de una Avenida de su barrio, y el alcalde de la ciudad pretende imponerla bajo el amparo democrático de que ha ganado unas elecciones y por tanto tiene el apoyo mayoritario de los burgaleses (a su criterio). En cambio, no cesan las protestas cada vez más multitudinarias. ¿Está legitimado el alcalde para imponer su proyecto o debe anularlo por la presión popular?

Otro ejemplo también es el de la nueva Ley del Aborto, donde con la excusa de que lo llevaban en el programa, pretenden colarnos con su mayoría absoluta en el Congreso de los Diputados una Ley más retrograda que la de hace 30 años. Incluso miembros del PP han pedido la votación secreta cuando deba aprobarse en el Congreso, para poder ser disidentes sin que se les señale como no obedientes a las directrices de su partido. ¿Dejará el gobierno que las votaciones sobre consciencia sean secretas?

Y el colmo de la criminalización de la disidencia es la ley de seguridad ciudadana que nos pretende colar el Ministro del Interior, para impedirnos el derecho a manifestarnos y a disidir de las políticas de nuestros gobernantes, y que nos llevará a ser uno de los estados más represivos de Europa. ¿Por que no podemos protestas si algo no nos gusta?

Esta claro que el funcionamiento de la democracia en España (y por consecuencia en Catalunya) dista mucho de un sistema donde se llega a ser representante de los ciudadanos por méritos propios, dado que se votan listas cerradas que previamente ha elaborado una Comisión de listas cerradas y un candidato (el único que se expone de verdad). Seguramente un sistema de listas abiertas, donde cada diputado y o diputada se tuviera que ganar su elección, y de este modo después poder tener cierta libertad de movimientos dado que la representatividad se la dan los ciudadanos no sólo de ley, si no también de facto, sería mucho más democrático de lo que es ahora.

A la vez, mientras no se modifican las leyes electorales para hacer la democracia más cercana a la ciudadanía, y que los electos no deban su elección a la dirección de su partido, si no a los ciudadanos, tenemos un elemento muy poco utilizado pero muy útil, que es la consulta. Consultas no sólo para saber si queremos ser independientes o no, si no también para saber si aceptamos la propuesta de reurbanización de nuestro barrio, si queremos o no queremos una Ley de aborto más restrictiva, etc.

En definitiva, la mayoría de la población de hoy ya se ha educado en democracia, y ya no necesita tanto paternalismo de aquellos que creen que saben que es lo mejor para los demás. Tenemos ganas de decidir más cosas y no sólo una alternancia de gobiernos oligárquicos cada cuatro años. Tenemos ganas de más democracia.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Aire fresc: L’art de tenir un peu dins i un peu fora

Des de fa uns mesos, tinc la sort de tenir converses amb un grup de gent que té com a objectiu la renovació de l’organització on participen. Fa aproximadament una setmana, en una d’aquestes converses amb una persona a qui admiro, i que quan més conec més admiro, ella va fer servir una frase que em va resumir un sentiment que fa dies que tenia, i em va impactar tant que m’ha quedat gravat a la retina aquell moment: “Per renovar una organització, sempre s’ha de tenir un peu dintre i un peu fora”.

Evidentment, aquest només va ser el titular d’un desgranatge posterior que justificava la frase i el concepte. Si només estàs a dins, és impossible veure el que passa a fora, i adaptar-te al que succeeix al teu entorn, i si només estàs a fora, no tens capacitat per canviar res per què no tens poder de decisió. D’aquí la importància de mantenir sempre “un peu a dins i un afora”, per què l’única manera de que entri l’aire en llocs tancats, és obrir la finestra o directament la porta, però l’única manera de obrir les finestres o portes, és accedint a les manetes, que sempre estan per dintre.

De vegades, algunes persones amb ganes de canvis, es tanquen i sempre visualitzen malament qualsevol dels moviments que fan els que dirigeixen l’organització. Quantes vegades no hem vist queixar-se a algú de tot el que fa un altre, només pel propi vici de desprestigiar-lo o simplement per què vol canviar-lo, sense caure mai en la temptació d’afavorir un diàleg proactiu i productiu envers al canvi, començant a parlar per allò en que si que estan d’acord. A la vegada, quantes organitzacions han fet créixer parets i murs insalvables per a molts sota l’excusa de la deslleialtat, simplement per una discrepància de criteri en un tema puntual.

Per canviar la societat, per generar il•lusió entre les persones, per aconseguir projectes col•lectius exitosos, cal trencar murs i cal abandonar prejudicis. L’única manera en que avui aconseguirem fer que projectes col•lectius siguin guanyadors, és la suma de sensibilitats diverses. Una suma que tindrà un efecte multiplicador, en la majoria dels casos. Aquesta suma, passarà sempre per assumir que tots hem de renunciar a alguna cosa, per potenciar aquelles en les que estem d’acord, i en les que creiem, i passarà també per tenir clar que el benefici del col•lectiu i de la societat, en el seu conjunt, sempre estarà per sobre dels projectes individuals. Hem de començar a assumir que la societat es relaciona d’una altra manera, i que ningú sobra en la cursa per aconseguir fites o objectius comuns.

Com aconseguim conjuntar membres de col•lectius que sembla a priori oposats?

La veritat és que hi ha diverses fórmules. Tradicionalment hi ha hagut una, molt emprada, però que a la llarga acaba sent perjudicial tant pel col•lectiu com pel que la posa en pràctica, que és el “premi al rebel”. Hi ha líders que amb l’únic objectiu de callar boques, han premiat als rebels, o fins i tots a les persones en qui no confiaven, per evitar confrontacions dins del col•lectiu. Encara recordo quan en la meva primera feina mentre estudiava a la Universitat, netejant avions a l’aeroport de El Prat, un membre del Comitè d’Empresa es va queixar de que m’havien ascendit i augmentat el salari, amb l’argument de que hi havia gent amb més antiguitat que jo a l’empresa, i suposadament més mèrits. Aquella revolta va acabar amb l’únic canvi d’una promoció interna i augment de salari al que es queixava, i cap canvi entre les persones afectades per la decisió anterior. Aquesta fórmula de “premi al rebel” és útil en circumstàncies de recursos il•limitats o quan els rebels són pocs. Quan premies a aquell que és incòmode, que fa de lobby, etc, t’acaba passant factura per què se t’omplen les organitzacions d’incòmodes, i quan no tenen premi es tornen els teus pitjors enemics.

L’altra fórmula, la que s’utilitza majoritàriament amb aquelles persones que són rebels, però assenyats, és a dir, tenen clar que el benefici del col•lectiu està per sobre de l’individual és l’ostracisme. Aquesta fórmula consisteix en crear un mur invisible que no permet ser traspassat a la persona rebel. Aquest mur, fa que ni s’escoltin les seves propostes, molt menys es tinguin en compte, i en el cas de que en algun moment alguna es tingui en conta, no se li reconegui mai la paternitat de la proposta. És una gran fórmula per desmotivar persones que podrien ser totalment vàlides, però que volen expressar la seva opinió dins de l’organització, i discutir-la. Per posar un exemple, recordo quan treballava en una empresa de maquinaria industrial, i el mecànic que muntava les màquines a les empreses clients ens va dir a l’equip comercial i al propietari de l’empresa “Crec que hauríem de canviar la posició de….” i immediatament el propietari li va dir “A tu et pago per les teves mans, no per pensar”. La cosa va acabar amb un mecànic amb molta capacitat i experiència en el muntatge de màquines, no proposant cap més millora tècnica, tot i que podria haver acabat encara pitjor, amb un gran mecànic a la competència, si hagués trobat a un rebel de veritat. Aquesta fórmula s’aplica també en les organitzacions que no són empreses, i que funcionen amb estructures jeràrquiques, és una mica allò de “o conmigo o contra mí.”. A la llarga, quan fas servir la fórmula de imposar el teu criteri sota l’amenaça o la coacció i la por a deixar a la gent al marge, tampoc no aconsegueixes cohesionar el grup.

L´única via possible és el consens, i trobar els elements conceptuals o fins i tot persones, que facin de frontissa, i que amb un peu dins i un fora, siguin capaços de fer arribar a acords, a aquelles persones que estan frontalment oposades, i entre les que manca diàleg. La figura de la mediació, que cada cop es dona més per resoldre conflictes legals sense necessitat d’arribar a les decisions judicials, també es pot posar en pràctica en les organitzacions, on de ben segur, disposem de persones amb capacitat i actituds per fer de frontisses entre els diferents bàndols oposats a priori, però que sabem sobradament que comparteixen objectius comuns. En aquest sentit s’ha viscut recentment un episodi en la sel·lecció espanyola de futbol, on la mediació d’Iker Casillas i Xavi Hernández va resoldre conflictes entre els jugadors del Barça i el R. Madrid que pertanyen a l’equip d’Espanya. Tots van ser capaços d’avantposar el bé comú del col·lectiu, per sobre de les seus propis. Els mediadors, només són vistos amb mals ulls i rencúnies pels integristes d’algun dels dos costats.

En la societat actual, aquesta capacitat per cercar i trobar consensos, serà l’única manera d’aconseguir projectes col•lectius amb capacitat i força per arribar a ser majoritaris.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Revolució política: “La democratització dels partits democràtics.”

Podria semblar absurd el títol d’aquest post, però sí, el que demana la societat actualment és encara més participació en la pressa de decissions polítiques, per què només aquesta participació més amplia, serà símbol de transparència.

Ahir el Pere Navarro, primer secratari del PSC, va tornar a sumar com a líder dels socialistes. Cal dir, que des que el PSC va votar diferent que el PSOE al Congrés de Diputats sobre el Dret a decidir, en Navarro ha anat fent algunes pases que per mi són més que positives, i que el situen en una posició molt millor de la que tenia als ulls de la militància i de la ciutadania.
 
Ahir, al Consell Nacional dels Socialistes, en Pere Navarro va dir textualment: “Em comprometo a continuar modernitzant el partit, i per tant, avui us dic que qualsevol coalició electoral o pacte de govern que faci el PSC en el futur serà decidit en referèndum pel conjunt dels i les militants del partit. No vull decisions individuals,sinó projectes col·lectius,i, per tant,si arriba el moment algun dia,ho decidirem junts, a proposta del primer secretari, i referendat pel Consell Nacional perquè crec que és bo que així sigui.”
 
Crec que el gir que va donar ahir Navarro era necessari per al PSC, però és encara més necessari per a la societat. Com ja escrivia en aquest bloc al gener de 2012, amb el títol, Son tiempos de wiki , la societat ha canviat, i avui dia, perquè algú es senti part d’un projecte, ha d’ajudar a construir-lo, o almenys tenir l’opció de fer-lo.
És cert que el PSC ha passat i està passant, segurament, per moments convulsos. No és fàcil adaptar un partit de govern d’esquerres als nous temps, simplement per un motiu, la revolució és intrínseca a l’esquerra, el que fa que tots (militants i votants) siguem molt més exigents amb l’esquerra a l’hora de la necessitat de nous projectes, que el que són els militants i som els ciutadans amb els partits de dretes, de qui el que s’espera és el conservadorisme.
Navarro sembla que ha entès la complexitat de la situació que teníem els socialistes catalans, i després de més d’un any en la primera secretària ha començat a mobilitzar el canvi que necessita el PSC. Segurament ha estat necessari per a aquest canvi que Navarro deixés de ser Alcalde de Terrassa. Sí, Navarro ara actua amb la llibertat de no haver de buscar cap altre objectiu que aconseguir la centralitat política del PSC a Catalunya, i això el lliura de la càrrega institucional que suposa un ajuntament, i que de vegades pot tenir necessitats contraposades a les del càrrec de Primer Secretari dels socialistes catalans.
Com deia en el meu últim post El día que dejé de ser anónimoels militants de base del PSC volem que el nostre partit sigui “capdavanter de la democràcia interna i del dret a discrepar.” I en aquest sentit, ahir Navarro i el PSC, van donar un pas al capdavant que ara cal consolidar en el temps. És necessari acostar la política i les decissions politiques als militants i conseqüentment als ciutadans, els quals ens hem educat en democràcia, ja no entenem d’estructures militars, piramidals, on uns pocs al cim de la piràmide decideixen, desescoltant la majoria de la gent que està a la base de la piràmide. AL meu criteri, aquest mètode de funcionament dels partits polítics va ser útil mentre la majoria de la militància i de la ciutadania havia estat educada en els valors jeràrquics de l’església catòlica i del franquisme. Ara que ens acostem als quaranta anys de democràcia a Espanya, la majoria de la població ja no entén de decisions imposades verticalment. Si a això li sumem la facilitat d’accés a la informació que ens donen les NTIC, encara es complica més la gestió piramidal.
No vull deixar acabar aquest post sense aclarir que avui és el PSC el que dóna un pas més en la democratització de la societat, perquè ho sol·licita la seva militància hereva dels valors de la revolució. La resta de partits que no creguin que aquesta guerra no va amb ells, perquè només és qüestió de temps que hàgin de passar per aquest procés, encara que avui la seva militància, més conservadora, no els hi exigeixi.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Com veig el meu PSC

No sé si la meva opinió és important, però si sé que no expressant-la no s’aconsegueix canviar res, i per tant, he decidit molestar als meus seguidors de facebook expressant la meva opinió sobre Com veig el meu PSC.  I l’expresso, per què desitjo un PSC fort, amb capacitat de presentar una alternativa de govern real a Catalunya, i recuperant l’hegemonia municipal perduda ara fa poc més d’un any. Aquí deixo la meva reflexió:

Banderes i demagògia

Sembla que ara toca parlar de pactes fiscals, independències, i banderes, i darrera del discurs de les banderes, sempre hi ha la voluntat de defugir altres debats, com els de les retallades socials que estem patint, i en el nostre cas, fins i tot la inoperància que està mostrant el nostre partit en els darrers temps per plantejar una alternativa creíble pel ciutadà tant a Madrid com a Catalunya.

Crec que ja és hora de començar a posicionar-se a l’esquerra, si no volem que ICV ens tregui el poc electorat que ens queda. Dic poc, per què dona la sensació que anem en caiguda lliure i sense lideratge.Ja ni ha prou de sempre fer cara de peix bullit intentant defensar uns posicionaments que curiosament passen per no posicionar-se mai. El món ha canviat, tot ha canviat, l’únic que no ha canviat és el funcionament orgànic d’un partit que com no s’adapti als canvis té perill de convertir-se en residual o desaparèixer.

La política

Que el país i l’estat s’han gestionat de manera ineficaz els darrers 30 anys, és una evidència, que la política està plena de gent que ha supeditat l’interés general als seus interessos particulars, és una altra evidència. Evidentment no són tots, però són molts, només cal veure les notícies. I el problema són els molts altres que han estat callats sense denunciar actituds il·licites en molts casos. Els partits polítics en general, i entre ells el nostre, s’han comportat com exercits dictatorials on s’ha valorat sempre l’ovediència al líder per sobre de l’interés de millorar el partit. Aixó ha de canviar, per què no té sentit en una societat que a través de les xarxes socials és capaç de derrocar dictadures molt més fortes que les nostres estructures, però sobre tot, per què ens allunya de la realitat que viu la gent del carrer.

Potser no és hora de “centre”

El “centre” que busquem, no existeix, i l’estratega que hagi cregut que s’arriba al “centre” no posicionant-te, està errat. A base de posicionar les teves opinions, són els altres els que et veuen al “centre”.

Quan estem vivint els majors atacs viscuts mai al nostre sistema de benestar, atacs i retallades ideològiques des de la dreta més lliberal, pot ser no és suficient un discurs que no defensa a la persones amb la mateixa intensitat i radicalitat que els atacs que pateixen. Els liberalistes s’estan carregant l’economia, i l’Estat del Benestar construit des dels inicis de la democràcia des de l’esquerra.

Els ciutadans que ho estan passant malament necessiten que el PSC digui als governs el que ells dirien, i no ho troben. És la nostra tasca, de tots els militants, aconseguir que es trobin representats o no recuperarem la seva cofiança, i som igual de responsables amb el que passi en el futur amb el nostre partit els que ens limitem a dir amén, que els que decideixen per nosaltres.

Deja un comentario

Archivado bajo Política