Archivo de la etiqueta: dret a decidir

El derecho a disidir. Más democracia.

 

 

Llevamos cerca de dos años hablando sobre el derecho a decidir de las personas, de las naciones sin estado, de los estados, de todos. La verdad es que es un tema del que mucho se ha hablado, pero algunos acontecimientos que veo que suceden últimamente me han llevado a plantearme hablar de otro derecho, el derecho a disidir.

Viendo como se mueve la sociedad y sobretodo la política, vengo observando desde hace un tiempo que pese a que existe cada vez más una tendencia individualista y a crearse cada uno su propia opinión, esta no se sustenta sobre bases de democracia pura, y por tanto no se tolera demasiado bien por los diferentes grupos de opinión o pertinencia (políticos, religiosos o dogmáticos, etc) que alguien perteneciente a esos grupos piense distinto a la opinión reinante, es decir, sea disidente. Intentaré poner diversos ejemplos.

Uno, muy fácil y actual, es el de la votación del próximo día 16 en el Parlament donde algunos diputados del PSC, y yo creo que incluso alguno del PP, querrían votar distinto que lo que ha decidido el partido de forma mayoritaria. En el caso del PSC, ha llevado a la amenaza de la dirección del Partido a la expulsión si se produce la disidencia, una disidencia que por otra parte, tiene una presencia real entre los votantes y militantes del PSC por más que no se le quiera permitir la visibilidad en una votación en el Parlament. ¿Acierto o error de la dirección no aceptar la representación de los disidentes?

Otro ejemplo donde se pretende criminalizar la disidencia es en el famoso caso del Barrio del Gamonal, de Burgos, donde un gran número de vecinos está en contra de la reurbanización de una Avenida de su barrio, y el alcalde de la ciudad pretende imponerla bajo el amparo democrático de que ha ganado unas elecciones y por tanto tiene el apoyo mayoritario de los burgaleses (a su criterio). En cambio, no cesan las protestas cada vez más multitudinarias. ¿Está legitimado el alcalde para imponer su proyecto o debe anularlo por la presión popular?

Otro ejemplo también es el de la nueva Ley del Aborto, donde con la excusa de que lo llevaban en el programa, pretenden colarnos con su mayoría absoluta en el Congreso de los Diputados una Ley más retrograda que la de hace 30 años. Incluso miembros del PP han pedido la votación secreta cuando deba aprobarse en el Congreso, para poder ser disidentes sin que se les señale como no obedientes a las directrices de su partido. ¿Dejará el gobierno que las votaciones sobre consciencia sean secretas?

Y el colmo de la criminalización de la disidencia es la ley de seguridad ciudadana que nos pretende colar el Ministro del Interior, para impedirnos el derecho a manifestarnos y a disidir de las políticas de nuestros gobernantes, y que nos llevará a ser uno de los estados más represivos de Europa. ¿Por que no podemos protestas si algo no nos gusta?

Esta claro que el funcionamiento de la democracia en España (y por consecuencia en Catalunya) dista mucho de un sistema donde se llega a ser representante de los ciudadanos por méritos propios, dado que se votan listas cerradas que previamente ha elaborado una Comisión de listas cerradas y un candidato (el único que se expone de verdad). Seguramente un sistema de listas abiertas, donde cada diputado y o diputada se tuviera que ganar su elección, y de este modo después poder tener cierta libertad de movimientos dado que la representatividad se la dan los ciudadanos no sólo de ley, si no también de facto, sería mucho más democrático de lo que es ahora.

A la vez, mientras no se modifican las leyes electorales para hacer la democracia más cercana a la ciudadanía, y que los electos no deban su elección a la dirección de su partido, si no a los ciudadanos, tenemos un elemento muy poco utilizado pero muy útil, que es la consulta. Consultas no sólo para saber si queremos ser independientes o no, si no también para saber si aceptamos la propuesta de reurbanización de nuestro barrio, si queremos o no queremos una Ley de aborto más restrictiva, etc.

En definitiva, la mayoría de la población de hoy ya se ha educado en democracia, y ya no necesita tanto paternalismo de aquellos que creen que saben que es lo mejor para los demás. Tenemos ganas de decidir más cosas y no sólo una alternancia de gobiernos oligárquicos cada cuatro años. Tenemos ganas de más democracia.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Cal parlar del dret a decidir

Suposo que tothom en parla, i tot i que jo no estic convençut que el que votem el dia 25 de novembre sigui això, suposo que em toca donar la meva opinió, o almenys sento que la he de donar. Vull deixar molt clar des de l’inici, que crec en el dret a l’autodeterminació de totes les persones i de tots els pobles, i en aquest sentit, em seria impossible posicionar-me en contra del dret dels catalans a decidir el nostre futur.

La veritat és que no pretenc fonamentar la meva decisió de recolzar l’autodeterminació en drets històrics i/o territorials, pretenc justificar la meva manera de pensar en dos pilars molt simples.: D’una banda, les persones, que són les que formen una societat, un país, i elles han de poder decidir sobre el seu futur. Sóc demòcrata, i per tant, crec que el que esculli el poble de Catalunya, ben escollit serà. El segon fonament que empro per optar pel dret a l’autodeterminació, és adonar-nos que la societat evoluciona, i ho fa d’una manera que potser no estava prevista. Les persones ens hem tornat molt més possibilistes una vegada la democràcia ha avançat, els drets adquirits i lluitats en el postfranquisme, avui creiem que són inherents a la nostra societat, i per tant, com deia Maslow, passem a voler cobrir altres necessitats superiors, i és evidents que molts catalans no ens sentim satisfets en allò que ens aporta la relació entre Catalunya i Espanya.

Crec en el dret a l’autodeterminació, hi crec jo, hi creuen les Nacions Unides, i hi creu l’Estat espanyol que subscriu els tractats i cartes de les Nacions Unides que proclamen el dret a l’autodeterminació dels pobles. Sota aquest prisma, crec que el poble de Catalunya ha de poder decidir quin és el marc de relacions que vol amb Espanya, i amb Europa. Em preocupa que emprem el possibilisme instaurat en la nostra cultura en aquest tema, és a dir, és cert que Catalunya té una cultura pròpia, una llengua pròpia, una història pròpia, però no està tant clar que siguin aquests els motius que han fet créixer les opcions sobiranistes a Catalunya. Sembla que el que ens mou és la necessitat de més finançament, de que les polítiques dels governs de la Generalitat tinguin més impacte sobre els ciutadans, la necessitat de no continuar mantenint una desigualtat fiscal que fa que Catalunya una vegada aplicada la redistribució impositiva, tinguin un nivell de renda real més baix que altres Comunitats Autònomes que són receptores dels impostos que paguen els catalans. Com a socialdemòcrata, crec que en la redistribució de rendes per cohesionar la societat, però igual que ningú s’imagina que en la redistribució de rendes de les persones, el que més treballa o més guanya, acabés tenint menys que el que treballa menys o guanya menys,en la distribució territorial de les rendes no podem entendre aquesta desigualtat on s’inverteixen els nivells de renda reals entre comunitats autònomes.

Sobre el procés que ha començat a Catalunya, particularment no crec en Artur Mas, no hi crec per què durant dos anys de president no ha donat cap solució als problemes de la crisi, així que per mi és un mal President de Catalunya, i no penso que pugui millorar la seva capacitat de gestió de la crisi. Això sí, en Mas m’ha demostrat ser un gran polític, un estratega perfecte, un gran comunicador, un encantador de serps, una persona que sap el que vol, i que és capaç de moure tots els fils necessaris per aconseguir-ho, una espècie de manipulador de masses perfecte. I la veritat, espero que la gent vagi a votar amb consciència de que el que triem el dia 25 de novembre és el president de Catalunya pels propers quatre anys, i les polítiques que s’aplicaran, però en cap cas triem si serem independents, federals o provincialistes.

Tot i això, en Mas i el seu exercit de mitjans de comunicació, han aconseguit donar aquesta visió a la gran massa, i és l’hora de prendre una posició clara en aquest aspecte, i hem de reconèixer, que el federalisme, que tothom sap que és la opció més coherent i de més seny, que jo estic convençut que és l’opció real del President Mas, però perdoneu-me l’expressió, el Federalisme no fa trempera. I per què no fa trempera? Doncs d’una banda per què molt poca gent a Espanya creu en un estat federal, y si hi creuen, l’acabaríem convertint de nou en una Federació de 17 estats, i la veritat, el cafè per tothom és el que ens ha portat a la situació actual. Un model federalista a Espanya requereix canvis constitucionals i culturals que en aquest moment jo els crec impossibles. Hi ha un altre model, el que diríem un Estat Lliure Associat, semblant al model de Puerto Rico, que podria tenir molt de sentit en un marc de relacions diferent entre Catalunya i Espanya.

En definitiva, podem parlar de diferents models, però al meu criteri hi ha condicionants importants: En primer lloc que sigui el model que triem els ciutadans de Catalunya, en segon lloc que sigui un model de relació diferent però no rupturista que ens permeti més autogovern i a l’hora el manteniment d’una bona relació bilateral amb Espanya, i per últim, que no serveixi d’excusa a ningú per justificar una nefasta acció de govern.

En el que es refereix al PSC, el partit en el que milito, sempre he tingut la sensació que el posicionament nacional (català o espanyol) no va en realitat amb nosaltres, que nosaltres ens preocupem de les persones, no de les banderes, i que evidentment el benestar i les demandes dels ciutadans de Catalunya sempre estant per sobre de qualsevol bandera. En aquest sentit, crec que aquest era el motiu per al que sempre hi ha cabut tothom al PSC, i no hi havia ni exclusions ni autoexclusions, per què totes les opcions sobre posicionaments nacionals entraven dins el partit, donat que el que ens unia, el benestar de les persones i la lluita pels drets dels desfavorits, era molt més fort que les diferents sensibilitats nacionals.

Quin problema tenim avui? Que tot i que la nostra opció territorial és la més coherent, la més viable, el nostre discurs no és clar, ni coherent amb el PSOE. Tots sabem que tindrem grup parlamentari propi a Madrid el 26N, però sembla que ens haguem de descalabrar primer per prendre decisions que tocaven abans i que las vam posposar l’any passat en el procés congressual. A l’hora, tots sabem que estem perdent vots per l’esquerra, donat que la crisi econòmica ha portat a que es radicalitzin totes les postures, i nosaltres no som capaços de comunicar amb prou força la nostra lluita per els drets de les persones i en contra de les retallades dels diferents governs.

Crec que la gran opció del PSC, és prendre la decisió de defensar primer Catalunya i els catalans, amb grup parlamentari propi, com segur que passarà el 26N, i a l’hora, no prendre cap posició a favor o en contra de la independència, però si prendre clarament l’opció a favor del dret a l’autodeterminació, assumint i recolzant explícitament un referèndum a Catalunya sobre la relació entre Catalunya i Espanya o es pogués triar entre tres opcions, continuar com estem, optar per una altra relació amb Espanya des de la llibertat, o trencar d’arrel amb Espanya, on jo estic convençut que la majoria dels gruix dels catalans voldran una altra relació, més justa, més equitativa, però sense grans trencadisses absurdes en una Europa unida i un món globalitzat.

Veure i comentar a Facebook

Deja un comentario

Archivado bajo Política