Ara és el moment de sumar i teixir complicitats. Ara, Iceta!

iceta villarejo

Fa uns dies que llegeixo comentaris i twits al voltant de la gent que s’ha sumat a la llista de Miquel Iceta per les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D. Miquel ha interpretat amb gran talla política aquest moment històric, on s’han posat en risc les institucions catalanes, on més de dues mil empreses han decidit canviar la seva seu social fora de Catalunya, i on més de mil també la fiscal, on el Govern del PP no ha estat capaç d’oferir solucions al canvi de relació entre Catalunya i Espanya, i on el Govern de PDCAT i ERC s’ha venut l’ànima als anti-sistema fins el punt d’optar per posar en risc l’estabilitat econòmica i social de Catalunya reconeixent que no tenien capacitat per aplicar la DUI ni majoria social que la recolzi.

Miquel ha estat generós i ha estat capaç de cosir aliances a dreta i esquerra del PSC, i tambè amb nacionalistes catalans i espanyols, una llista amb Confederalistes, federalistes i consitucionalistes, però sota les sigles i el programa del PSC.

Alguns critiquen que l’ex-conseller Espadaler hagi volgut sumar amb el PSC o que Duran digui que votarà als socialistes. És obvi que l’antiga Unió democràtica i el PSC estem socialment a les antípodes, i qui pretengui posar-ho en dubte és bastant beneit o té interessos electorals. Jo he estat el primer en censurar paraules de Duran sobre els andalussos o retreure-li que recolzes la Reforma Laboral del PP conjuntament amb la convergència de Mas i Puigdemont. Però el moment polític malauradament està obviant el relat tradicional d’esquerres i dretes. No ha estat el PSC qui ha prioritzat l’agenda de les banderes respecte a la dels drets socials, i per tant estem encantats de rebre gent que busqui un pacte que acabi amb les guerres de banderes i contribueixi al benestar dels catalans i les catalanes, vinguin d’on vinguin.

Aquests mateixos que ho critiquen han aplaudit que durant els darrers dos anys ens ha governat el partit del 3% amb la seu embargada, diputats imputats per corrupció com Germà Gordó. El partit de Pujol, Osácar, Macià Alavedrea i Prenafeta, el del Pacte del Majéstic i el que pactava els pressupostos de 2012 amb Sánchez-Camacho o la Reforma Laboral amb Rajoy, tot amb un canvi de nom per intentar amagar la seva història.

mas i sanchez

Doncs aquests han governat amb ERC i els hi ha donat el vist-i-plau la CUP. Amb aquest antecedent, ho sento, però les lliçons d’esquerres i dretes no ens les donarà ni ERC ni la CUP.

Tot valia a canvi del viatge a Ítaca, un viatge que ha acabat amb el vaixell surant a la deriva, amb les veles trencades i amb uns remant cap un costat i d’altres cap al costat contrari.

Ara necessitem més que mai una opció catalanista i no rupturista, que construexi ponts entre catalans que han destruït els posicionaments radicalitzats d’ERC, PD-CAT, C’s i PP, i aquesta opció és el PSC, l’únic amb capacitat de sumar a un projecte comú nacionalistes catalans, nacionalistes espanyols i persones que fugim de banderes i que el que ens interessa és el benestar dels catalans. No hi ha cap opció que representi millor la diversitat social de Catalunya que els socialistes.

Per tot això, ara Iceta!

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Política

No només no és tard, sinó que ara és el moment

He de reconèixer que els darrers anys he passat a les reflexions de 140 caràcters i havia abandonat una mica els meus habituals escrits d’opinió política personal. Les noves responsabilitats, el poc temps de que disposo, el dia a dia que et va superant, m’han fet abandonar el meu costum d’escriure opinions llargues i argumentades en el meu bloc personal.

A partir d’avui, des del respecte, intentaré tornar a fer-ho. Crec que vivim moments convulsos, on és imprescindible no només tenir opinió, sinó també expressar-la i argumentar-la. Espero ser capaç de trobar moments per fer-ho a partir d’ara.

Crec que no només no és tard, sinó que ara és el moment d’opinar i argumentar.

Deja un comentario

Archivado bajo Gavà, Política

#imaginaGavà, 50 idees pel futur de Gavà.

foto imagina paràgraf prom

 

Durant a els mesos de desembre a març he estat participant en la Comissió de Dinamització del projecte # imaginaGavà, un projecte impulsat per l’alcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, i recolzat per l’Agrupació del PSC de Gavà, on els ciutadans, a través de sessions presencials de treball, i la votació presencial i telemàtica, han pogut escollir 50 idees que Raquel Sánchez incorporarà al seu Programa per les Eleccions municipals del maig de 2015.

Us deixo el vídeo explicatiu del projecte per aquells que no hi heu prés part.

 

Deja un comentario

Archivado bajo Cocreación, Gavà, Política

¿Somos una sociedad racista?

El 21 de Marzo se celebró el día mundial en contra del racismo y la xenofobia. Hace unos días, la Guardia Civil, disparó a un grupo de personas que intentaban cruzar a nado la frontera en Marruecos y España. Algunos de ellos murieron ahogados y el crimen seguramente quedara impune. Como eran de raza negra, de origen subsahariano, no habrá ningún país que pida responsabilidades por lo ocurrido, con fuerza suficiente para que los culpables paguen. Eso me ha hecho pensar en algo que ya me planteaba en el 2006, y que sigue igual de vigente que entonces. ¿Somos una sociedad racista? Articulo que escribí paraSocialdemocracia.org. Os dejo con él.

inmigrante_guardia_civil

Últimamente, parece que se habla más a menudo de racismo, a raíz de lo vivido en algunos campos de fútbol.

Tendemos a minimizar esas acciones, siempre con la excusa de que es un grupo reducido de gente, que no representan un colectivo. Pero, ¿es eso cierto?

Para empezar es preocupante el hecho de que cada día mueran personas que intentan llegar a Europa en patera o cayuco, es igual como lo llamen, y las autoridades europeas se lo miren desde la barrera. A veces da la sensación de que usamos el eufemismo subsaharianos para estos muertos, para que no parezca que de esos muertos que pasamos, lo hacemos porque son negros.

Dicen que en lo que va de año podrían ser más de 1.750 muertos, ¿que pasaría si estos muertos fueran yanquies o europeos? Primero, seria una tragedia mundial, todos los medios de comunicación hablarían todos los días y a todas horas de ese hecho. Además, si fueran americanos del Norte casi con toda probabilidad se entraría en algún conflicto bélico para solucionarlo, o al menos se forzarían presuntas soluciones al problema.

Por otro lado, una vez estas personas, las que lo consiguen, se incorporan a nuestra sociedad, no hacemos más que englobarlos en un grupo que queremos que sea lo más homogéneo posible, independientemente de sus diferencias personales, porque nos interesa orientarlos a todos de forma conjunta hacia aquello que interesa más al lugareño. ¿Cuantos abogados negros veis ejerciendo, o comerciales, o directores de empresas? No, para ellos reservamos aquel futuro que no quiere nadie, aquel puesto de trabajo que no podeos cubrir con nacionales.

No todas las personas que llegan a nuestra sociedad desde la misma situación cultural, pero nos interesa que parezca que sólo vienen perfiles de gente sin estudios, para que no nos hagan sombra en nuestro desarrollo profesional de blancos, sino que sean siempre un grupo que se especialice en aquellos trabajos que nadie quiere realizar.

Si, empecemos por reconocerlo, es el primer paso. Somos una sociedad racista, y lo que vivimos en los campos de fútbol es un reflejo de lo que somos. Si queremos subsanarlo debemos empezar a educarnos en la diferencia, debemos empezar a ver a cada persona por sus acciones, etc., y no englobarlo por su origen o color de la piel, debemos de denunciar cualquier actitud racista de que seamos testigos, y por otro lado, debemos dejar de usar eufemismos para referirnos a palabras que no deben tener connotación racista, sino que meramente ha de ser descriptiva, e incluso a veces no debieran ni servir para eso. ¿Que variaría una noticia por decir “Han muerto 1750 personas en el atlántico” a decir que “Han muerto 1750 subsaharianos”?

Deja un comentario

Archivado bajo Política

En record de la Maite Martí

crespon negro

maite-martiPosar-se davant del PC i escriure, és una de les coses que faig habitualment i que més m’agraden de fer. Normalment parlo de política, relacions socials, innovació, vàries coses. Avui tocaria opinar sobre la votació d’ahir al Parlament, sobre els dissidents del meu partit, el PSC, sobre la dimissió de la companya i amiga Laia Bonet de la Comissió Executiva, sobre mil coses que succeeixen al voltant del que és important a la vida. Però avui ha mort la Maite. Notícia no per esperada des de fa uns dies, menys dolorosa. I de l’únic que em ve de gust escriure és d’ella.

La veritat és que vaig conèixer tard a la Maite. No vaig tenir la sort de ser alumne seu, tot i que sí que he tingut la sort de conèixer molts dels seus alumnes i saber que era una persona estimadíssima per ells. La nostra relació va començar arrel de la seva incorporació a la vida política de Gavà. En aquest poc temps em compartits moments, reunions, algun cafè, trobades casuals, però sobre tot estima. Trobar-la, tot i que moltes vegades et feia patir per què sabies de la seva malaltia, sempre era trobar un somriure, una abraçada, una agafada de la ma carinyossa. Sempre estaré agraït a la Maite per què casualment, en una d’aquelles reunions típiques de la política on no esperes trobar res més que gent discutint sobre aspectes banals de la vida de les persones, em va fer trobar una de les persones sobre la que es sustenten les meves emocions actualment, la seva neboda, la Natàlia. Ella, amb la naturalitat que l’ha caracteritzat ens va presentar i des d’aquell dia la nostra amistat i per conseqüència la de les nostres parelles i família no ha parat de créixer. Així que sempre estaré agraït a la Maite per aquest motiu.

Durant els darrers mesos i sobre tot les darreres setmanes hem compartit la preocupació per la salut de la Maite, i això encara ens ha unit més i a mi m’ha ajudat a saber de més a prop com valoraven a la Maite les persones que la coneixien de veritat i des de fa molts anys. Ella ha estat una institució a l’escola on ha treballat durant més de 30anys, la SAFA, però a part de una extraordinària professora, m’ha quedat encara més clar del que ja m’havia mostrat a mi que era una persona afable, generosa, preocupada pels altres, optimista, treballadora, lluitadora i valenta.
Gràcies Maite pels moments compartits, per presentar-me a la Natàlia i per ensenyar-me que a la vida tot ho has d’agafar amb optimisme i sense rendir-te. Tot el meu condol per tota la seva família, el seu marit, el Toni, la seva filla Adriana i la resta de les persones que l’estimen.

Descansa en pau, Maite.

Deja un comentario

Archivado bajo Gavà, Uncategorized

El derecho a disidir. Más democracia.

 

 

Llevamos cerca de dos años hablando sobre el derecho a decidir de las personas, de las naciones sin estado, de los estados, de todos. La verdad es que es un tema del que mucho se ha hablado, pero algunos acontecimientos que veo que suceden últimamente me han llevado a plantearme hablar de otro derecho, el derecho a disidir.

Viendo como se mueve la sociedad y sobretodo la política, vengo observando desde hace un tiempo que pese a que existe cada vez más una tendencia individualista y a crearse cada uno su propia opinión, esta no se sustenta sobre bases de democracia pura, y por tanto no se tolera demasiado bien por los diferentes grupos de opinión o pertinencia (políticos, religiosos o dogmáticos, etc) que alguien perteneciente a esos grupos piense distinto a la opinión reinante, es decir, sea disidente. Intentaré poner diversos ejemplos.

Uno, muy fácil y actual, es el de la votación del próximo día 16 en el Parlament donde algunos diputados del PSC, y yo creo que incluso alguno del PP, querrían votar distinto que lo que ha decidido el partido de forma mayoritaria. En el caso del PSC, ha llevado a la amenaza de la dirección del Partido a la expulsión si se produce la disidencia, una disidencia que por otra parte, tiene una presencia real entre los votantes y militantes del PSC por más que no se le quiera permitir la visibilidad en una votación en el Parlament. ¿Acierto o error de la dirección no aceptar la representación de los disidentes?

Otro ejemplo donde se pretende criminalizar la disidencia es en el famoso caso del Barrio del Gamonal, de Burgos, donde un gran número de vecinos está en contra de la reurbanización de una Avenida de su barrio, y el alcalde de la ciudad pretende imponerla bajo el amparo democrático de que ha ganado unas elecciones y por tanto tiene el apoyo mayoritario de los burgaleses (a su criterio). En cambio, no cesan las protestas cada vez más multitudinarias. ¿Está legitimado el alcalde para imponer su proyecto o debe anularlo por la presión popular?

Otro ejemplo también es el de la nueva Ley del Aborto, donde con la excusa de que lo llevaban en el programa, pretenden colarnos con su mayoría absoluta en el Congreso de los Diputados una Ley más retrograda que la de hace 30 años. Incluso miembros del PP han pedido la votación secreta cuando deba aprobarse en el Congreso, para poder ser disidentes sin que se les señale como no obedientes a las directrices de su partido. ¿Dejará el gobierno que las votaciones sobre consciencia sean secretas?

Y el colmo de la criminalización de la disidencia es la ley de seguridad ciudadana que nos pretende colar el Ministro del Interior, para impedirnos el derecho a manifestarnos y a disidir de las políticas de nuestros gobernantes, y que nos llevará a ser uno de los estados más represivos de Europa. ¿Por que no podemos protestas si algo no nos gusta?

Esta claro que el funcionamiento de la democracia en España (y por consecuencia en Catalunya) dista mucho de un sistema donde se llega a ser representante de los ciudadanos por méritos propios, dado que se votan listas cerradas que previamente ha elaborado una Comisión de listas cerradas y un candidato (el único que se expone de verdad). Seguramente un sistema de listas abiertas, donde cada diputado y o diputada se tuviera que ganar su elección, y de este modo después poder tener cierta libertad de movimientos dado que la representatividad se la dan los ciudadanos no sólo de ley, si no también de facto, sería mucho más democrático de lo que es ahora.

A la vez, mientras no se modifican las leyes electorales para hacer la democracia más cercana a la ciudadanía, y que los electos no deban su elección a la dirección de su partido, si no a los ciudadanos, tenemos un elemento muy poco utilizado pero muy útil, que es la consulta. Consultas no sólo para saber si queremos ser independientes o no, si no también para saber si aceptamos la propuesta de reurbanización de nuestro barrio, si queremos o no queremos una Ley de aborto más restrictiva, etc.

En definitiva, la mayoría de la población de hoy ya se ha educado en democracia, y ya no necesita tanto paternalismo de aquellos que creen que saben que es lo mejor para los demás. Tenemos ganas de decidir más cosas y no sólo una alternancia de gobiernos oligárquicos cada cuatro años. Tenemos ganas de más democracia.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

A l’andalusa els “chocos”, les primàries a la francesa

Durant el mes de juliol hem assistit a un procés d’eleccions primàries en les files del Partit Socialista Andalús. De cop, el Sr. Griñan, es va despertar un 26 de juny dient que no anava a tornar a presentar-se a les eleccions Andaluses, va posar data a l’elecció mitjançant unes eleccions primàries a celebrar-se el 29 de juliol. El resultat, de sobres conegut, ha estat l’elecció de Susana Díaz, com la nova candidata a la Presidència de la Junta, i posteriorment, com la futura presidenta de la Junta d’Andalusia una vegada dimiteixi Griñan al setembre, segons el previst.
Aquestes primàries es van convocar, de forma ràpida, segons Griñan, a causa que es podia presumir un avançament electoral. Es van convocar amb només 18 dies per recollir avals, sense precampanya prèvia, i amb una sol·licitud d’avals mínims del 15 per cent de la militància, la qual cosa equival a 6.780 avals (uns 377 avals al dia). Durant aquests 18 dies, segons va denunciar José Antonio Rodríguez Salas, un dels precandidatss que recollien avals, no es va permetre l’accés al cens de militants dels precandidatss, encara que en canvi es va convidar des de les agrupacions socialistes a la candidata Susana Díaz, finalment l’única que va presentar avals, més de 22.000.
La història final és coneguda per tots, es proclama a Díaz guanyadora de les primàries, sense votacions, sense possibilitat d’obrir-les a simpatitzants, ni ciutadans; Griñan anuncia que deixarà el càrrec al setembre, perquè Díaz sigui Presidenta de la Junta i que el cas dels Eres, no segueixi afectant al Govern andalús.
Al meu entendre, tot el procés del PSOE-A, ha estat un procés de primàries teledirigit perquè el dofí de Griñan, la Sra. Díaz, la candidata de l’aparell del Partit, ho succeeixi en el càrrec. Elements com: convocar les primàries sense avís previ, amb només 18 dies per recollir avals, demanar l’aval del 15 per cent dels militants, el no accés dels precandidatos al cens oficial, la participació activa dels càrrecs orgànics del Partit en el suport i convocatòria a actes d’una precandidata, i no de la resta, i a sobre, que un mes després el problema ja no era un possible avançament electoral, si no que el President marxa pel desgast del cas de corrupció dels EREs; fa de les primàries andaluses una aixecada de camisa a la militància, als simpatitzants, i a les bases del partit.

Com ho hem de viure des del PSC?

El PSC ja fa temps que s’estava plantejant un procés de primàries a la francesa, és a dir, obert a la ciutadania, i a dues voltes, segons el diari Ara, així ho va pactar el Primer Secretari, Pere Navarro, amb els líders crítics.

D’aquesta manera, i tenint en compte que un procés de primàries, segons el mateix Navarro va relatar el dia de l’aprovació del Reglament pel Consell Nacional, ha de ser obert i democràtic, i permetre’ns tornar a conectar amb la societat i tornar a liderar una majoria progressista; aquest reglament, no es preveu tant poc obert com el d’Andalusia (Consulta reglament).

De totes maneres, com hem vist a les primàries andaluses, caldrà tenir en compte altres aspectes més enllà del propi reglament, per a que realment el PSC pugui tenir un líder triat per una base social amplia, que es presenti a les properes eleccions al Parlament de Catalunya liderant un projecte alternatiu al Govern de Convergència i Unió que sustenta ERC.

Per començar, les primàries s’haurien de convocar amb suficient antelació per a que tots els precandidats puguin comptar amb les mateixes oportunitats per donar-se a conèixer, no pel mètode d’urgència fer a Andalusia. Encara és més important aquest fet si tenim en compte que és més que probable, que l’inestable Govern Mas, acabi tornant a convocar eleccions anticipades com ja va passar a la legislatura anterior.

Un altre fet important, és que els càrrecs orgànics del Partit, han de garantir que el procés de primàries és net i democràtic, i que es garanteix les mateixes oportunitats a tots els precandidats. És a dir, sí un candidat té accés al cens de militants i de votants, també ho haurien de tenir la resta, i si hi ha un candidat a qui s’ajuda a difondre els seus actes de presentació de candidatura, també s’hauria de fer amb la resta. L’aparell del Partit, no pot tenir preferits davant d’una elecció democràtica entre els seus membres.

Finalment, cal tenir en compte que les primàries no poden respondre a l’interès personal de cap candidat, ni a un fals procés democràtic que cerqui simplement el reforç de lideratges o passar un tràmit. Cal garantir que la transparència del procés, encara ens apropi més a la militància, simpatitzants i ciutadania, del que puguem preveure inicialment. La societat ja no accepta falsos processos participatius precuinats, la societat educada en democràcia, vol participar, vol construir els projectes polítics, i vol triar qui els lidera. Ja ens queda molt lluny a moltes generacions aquells conceptes de “por la Gràcia de Dios”.

Compte amb les primàries, ben treballades i ben fetes, se’ns dubte seran una manera de tornar a conectar socialment amb la gent d’esquerres, però si juguem a voler dirigir-les massa, pot ser que encara la desconnexió i desafecció cap a les nostres sigles sigui encara més gran. Com ja vaig escriure fa uns mesos, cal que el PSC lideri la Revolució Política consistent en la democratització dels partits democràtics.

Deja un comentario

Archivado bajo Política