Archivo de la etiqueta: divorci

26-4

26-4 és una campanya a la que vull adherir-me des d’aquestes lletres que es realitza avui a tota Espanya i també a d’altres païssos per rehivindicar la custòdia compartida dels fills en cas de separació. El 26-4 es refereix als dies del que els fills gaudeixen de cadascun dels progenitors en molts casos. 26 de la mare, i 4 del pare.


Malauradament, a la nostra ciutat, Gavà, i al nostre país, són molts els nens i nenes que només conviuen plenament amb el seu pare durant 4 dies al mes. A Catalunya, l’any 2010 es va aprovar la Llei que permetia la custòdia compartida, però tot i la tendència cap a la custòdia compartida, encara avui la majoria de divorcis es solucionen donant el paper de cuidadora a la mare, i de contribuient econòmic al pare. Al meu criteri, hi han molts motius per els que hauríem de mirar de solventar aquesta xacra social de perpetuar el paper de la dona com a excel·lent cuidadora, i de l’home com a progenitor apartat del dia a dia de les criatures, que simplement treballa per mantenir les seves despeses.

Crec que la custòdia compartida no ha de ser automàtica, però només no ha de ser-ho en el cas que un dels dos progenitors estigui incapacitat per a exercir la custòdia. No hi ha major dret a garantir al menor, que el desenvolupament de la seva infància amb ambdós progenitors.I volidria deixar molt clar aquest punt: no es pot tractar de garantir drets de ningú més que del menor, que és l’únic que no té ni culpa, ni advocat que el representi en els procediments de familia, més que la fiscalia.

Existeixen moltes excuses o aparents motius per a privar als fills de la possibilitat de compartir el mateix temps amb els dos progenitors, però la majoria d’elles basades en el costum, més que no pas en fets que incidiran en la bona cura futura de les criatures.

Una de les que més sento a parlar, i que sempre que expreso la meva opinió sobre aquest tema, contraposada a la d’algu altre, me la treuen, és el concepte “cura prèvia”. Crec poc real de cara a les circunstàncies de present i de futur entrar a valorar la cura prèvia, per un motiu, i és que les circumstàncies prèvies desapareixen en el moment de la ruptura, són altres, i poden ser canviants en qualsevol cas. Canvis o pèrdues de treball dels progenitors, malalties, rebaixes salarials, etc, influïxen en el temps que ambdós poden dedicar als fills, i són circumstàncies canviants, i per tant, ha de valorar-se el temps present o futur que ambdós poden dedicar-li, no el passat, que sorgeix d’un repartiment familiar no només de la cura dels fills, si no de la resta d’obligacions familiars, que es pressuposa compartit en la seva globalitat. Qui té cura més temps dels fills, ve impossat moltes vegades per circunstàncies alienes a la propia voluntat dels membres de la parella, per tant, no es pot considerar a priori, que qui no ha pogut dedicar-li més temps, ho ha fet per una qüestió voluntària, i que no li dedicarà temps després del divorci.

Altra excusa típica per estar en contra de la custòdia compartida és dir que els nens sofrixen estrès quan s’aplica. Si ens referim al canvi de casa, és més absurd encara, atès que els règims de visites solen considerar pernoctes. Són els pares els quals en benefici del menor haurien de ser capaços d’arribar a acords perquè gaudeixi d’ambdós, i això no li generi estrès, i davant de la falta d’acord, només cap l’obligació legal.

Una vegada s’ha trencat la parella, i s’ha de gestionar el tractament, el divorci es converteix en una negociació pràcticament totalment honerosa. Sempre que la decisió d’un jutge sobre la custodia beneficia econòmicament a algú, que treu benefici particular a la falta d’acord, mai hi haurà acord. En canvi, si estem obligats a posar-nos d’acord, només prevaldrà l’interès real del menor. En aquest sentit, quan entren en joc altres aspectes i existeix benefici per a una de les parts, dificulta moltíssim la recerca de l’interès del menor, i hi ha qui confon  l’interès particular amb l’interès del seu fill o filla.

Lligat a aquest tema del benefici pecuniàri d’una de les parts, va lligat una de les excuses més burdes que molts jutges emprèn per impossibilitar la custòdia compartida: “la mala relació entre els progenitors”. Al marge de la primera premisa, ben problablement, si no existís una mala relació, no estaríem davant d’una situació de divorci, els jutges s’haurien de fer les següents preguntes: A qui beneficia la mala relació? Pot ser que algú prefereixi tenir i demostrar una mala relació per què d’aquesta manera pot treure partit econòmic o social a la situació? Crec que no calen respostes a aquestes preguntes, si convertim el procés de decissió sobre la custòdia en un “si jo guanyo tu perds” afavorim la injusticia, la desigualtat, i fins i tot la rebenja, però en cap cas assegurem que els nens i nenes puguin gaudir de forma igualitària del seu pare i de la seva mare.

A la vegada, no he entés mai algunes associacions supossadament feministes, que recolzen la custòdia exclussiva per la mare. No hi ha mesura més discriminatòria cap a la dona i cap a la desigualtat, que carregar-la amb la cura dels fills, com s’ha fet tradicionalment, i lliurar a l’home de la mateixa. En aquest sentit, adjunto el video on Mónica Oltra, Diputada per Compromís a les Corts Valencianes, dona l’explicació a les Corts de per què la custòdia compartida és igualitària. Molt recomanable per entendre del que estem parlant.

Deixem d’una vegada de que els divorcis es converteixin en negocis pels advocats, pels pèrits, i procuradors, i apliquem sempre la mesura que més s’assembla a la realitat que viuen els nens i nenes abans de la separació, és a dir, la custòdia compartida.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Política