Archivo de la etiqueta: política

Ara és el moment de sumar i teixir complicitats. Ara, Iceta!

iceta villarejo

Fa uns dies que llegeixo comentaris i twits al voltant de la gent que s’ha sumat a la llista de Miquel Iceta per les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D. Miquel ha interpretat amb gran talla política aquest moment històric, on s’han posat en risc les institucions catalanes, on més de dues mil empreses han decidit canviar la seva seu social fora de Catalunya, i on més de mil també la fiscal, on el Govern del PP no ha estat capaç d’oferir solucions al canvi de relació entre Catalunya i Espanya, i on el Govern de PDCAT i ERC s’ha venut l’ànima als anti-sistema fins el punt d’optar per posar en risc l’estabilitat econòmica i social de Catalunya reconeixent que no tenien capacitat per aplicar la DUI ni majoria social que la recolzi.

Miquel ha estat generós i ha estat capaç de cosir aliances a dreta i esquerra del PSC, i tambè amb nacionalistes catalans i espanyols, una llista amb Confederalistes, federalistes i consitucionalistes, però sota les sigles i el programa del PSC.

Alguns critiquen que l’ex-conseller Espadaler hagi volgut sumar amb el PSC o que Duran digui que votarà als socialistes. És obvi que l’antiga Unió democràtica i el PSC estem socialment a les antípodes, i qui pretengui posar-ho en dubte és bastant beneit o té interessos electorals. Jo he estat el primer en censurar paraules de Duran sobre els andalussos o retreure-li que recolzes la Reforma Laboral del PP conjuntament amb la convergència de Mas i Puigdemont. Però el moment polític malauradament està obviant el relat tradicional d’esquerres i dretes. No ha estat el PSC qui ha prioritzat l’agenda de les banderes respecte a la dels drets socials, i per tant estem encantats de rebre gent que busqui un pacte que acabi amb les guerres de banderes i contribueixi al benestar dels catalans i les catalanes, vinguin d’on vinguin.

Aquests mateixos que ho critiquen han aplaudit que durant els darrers dos anys ens ha governat el partit del 3% amb la seu embargada, diputats imputats per corrupció com Germà Gordó. El partit de Pujol, Osácar, Macià Alavedrea i Prenafeta, el del Pacte del Majéstic i el que pactava els pressupostos de 2012 amb Sánchez-Camacho o la Reforma Laboral amb Rajoy, tot amb un canvi de nom per intentar amagar la seva història.

mas i sanchez

Doncs aquests han governat amb ERC i els hi ha donat el vist-i-plau la CUP. Amb aquest antecedent, ho sento, però les lliçons d’esquerres i dretes no ens les donarà ni ERC ni la CUP.

Tot valia a canvi del viatge a Ítaca, un viatge que ha acabat amb el vaixell surant a la deriva, amb les veles trencades i amb uns remant cap un costat i d’altres cap al costat contrari.

Ara necessitem més que mai una opció catalanista i no rupturista, que construexi ponts entre catalans que han destruït els posicionaments radicalitzats d’ERC, PD-CAT, C’s i PP, i aquesta opció és el PSC, l’únic amb capacitat de sumar a un projecte comú nacionalistes catalans, nacionalistes espanyols i persones que fugim de banderes i que el que ens interessa és el benestar dels catalans. No hi ha cap opció que representi millor la diversitat social de Catalunya que els socialistes.

Per tot això, ara Iceta!

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Política

No només no és tard, sinó que ara és el moment

He de reconèixer que els darrers anys he passat a les reflexions de 140 caràcters i havia abandonat una mica els meus habituals escrits d’opinió política personal. Les noves responsabilitats, el poc temps de que disposo, el dia a dia que et va superant, m’han fet abandonar el meu costum d’escriure opinions llargues i argumentades en el meu bloc personal.

A partir d’avui, des del respecte, intentaré tornar a fer-ho. Crec que vivim moments convulsos, on és imprescindible no només tenir opinió, sinó també expressar-la i argumentar-la. Espero ser capaç de trobar moments per fer-ho a partir d’ara.

Crec que no només no és tard, sinó que ara és el moment d’opinar i argumentar.

Deja un comentario

Archivado bajo Gavà, Política

El derecho a disidir. Más democracia.

 

 

Llevamos cerca de dos años hablando sobre el derecho a decidir de las personas, de las naciones sin estado, de los estados, de todos. La verdad es que es un tema del que mucho se ha hablado, pero algunos acontecimientos que veo que suceden últimamente me han llevado a plantearme hablar de otro derecho, el derecho a disidir.

Viendo como se mueve la sociedad y sobretodo la política, vengo observando desde hace un tiempo que pese a que existe cada vez más una tendencia individualista y a crearse cada uno su propia opinión, esta no se sustenta sobre bases de democracia pura, y por tanto no se tolera demasiado bien por los diferentes grupos de opinión o pertinencia (políticos, religiosos o dogmáticos, etc) que alguien perteneciente a esos grupos piense distinto a la opinión reinante, es decir, sea disidente. Intentaré poner diversos ejemplos.

Uno, muy fácil y actual, es el de la votación del próximo día 16 en el Parlament donde algunos diputados del PSC, y yo creo que incluso alguno del PP, querrían votar distinto que lo que ha decidido el partido de forma mayoritaria. En el caso del PSC, ha llevado a la amenaza de la dirección del Partido a la expulsión si se produce la disidencia, una disidencia que por otra parte, tiene una presencia real entre los votantes y militantes del PSC por más que no se le quiera permitir la visibilidad en una votación en el Parlament. ¿Acierto o error de la dirección no aceptar la representación de los disidentes?

Otro ejemplo donde se pretende criminalizar la disidencia es en el famoso caso del Barrio del Gamonal, de Burgos, donde un gran número de vecinos está en contra de la reurbanización de una Avenida de su barrio, y el alcalde de la ciudad pretende imponerla bajo el amparo democrático de que ha ganado unas elecciones y por tanto tiene el apoyo mayoritario de los burgaleses (a su criterio). En cambio, no cesan las protestas cada vez más multitudinarias. ¿Está legitimado el alcalde para imponer su proyecto o debe anularlo por la presión popular?

Otro ejemplo también es el de la nueva Ley del Aborto, donde con la excusa de que lo llevaban en el programa, pretenden colarnos con su mayoría absoluta en el Congreso de los Diputados una Ley más retrograda que la de hace 30 años. Incluso miembros del PP han pedido la votación secreta cuando deba aprobarse en el Congreso, para poder ser disidentes sin que se les señale como no obedientes a las directrices de su partido. ¿Dejará el gobierno que las votaciones sobre consciencia sean secretas?

Y el colmo de la criminalización de la disidencia es la ley de seguridad ciudadana que nos pretende colar el Ministro del Interior, para impedirnos el derecho a manifestarnos y a disidir de las políticas de nuestros gobernantes, y que nos llevará a ser uno de los estados más represivos de Europa. ¿Por que no podemos protestas si algo no nos gusta?

Esta claro que el funcionamiento de la democracia en España (y por consecuencia en Catalunya) dista mucho de un sistema donde se llega a ser representante de los ciudadanos por méritos propios, dado que se votan listas cerradas que previamente ha elaborado una Comisión de listas cerradas y un candidato (el único que se expone de verdad). Seguramente un sistema de listas abiertas, donde cada diputado y o diputada se tuviera que ganar su elección, y de este modo después poder tener cierta libertad de movimientos dado que la representatividad se la dan los ciudadanos no sólo de ley, si no también de facto, sería mucho más democrático de lo que es ahora.

A la vez, mientras no se modifican las leyes electorales para hacer la democracia más cercana a la ciudadanía, y que los electos no deban su elección a la dirección de su partido, si no a los ciudadanos, tenemos un elemento muy poco utilizado pero muy útil, que es la consulta. Consultas no sólo para saber si queremos ser independientes o no, si no también para saber si aceptamos la propuesta de reurbanización de nuestro barrio, si queremos o no queremos una Ley de aborto más restrictiva, etc.

En definitiva, la mayoría de la población de hoy ya se ha educado en democracia, y ya no necesita tanto paternalismo de aquellos que creen que saben que es lo mejor para los demás. Tenemos ganas de decidir más cosas y no sólo una alternancia de gobiernos oligárquicos cada cuatro años. Tenemos ganas de más democracia.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

A l’andalusa els “chocos”, les primàries a la francesa

Durant el mes de juliol hem assistit a un procés d’eleccions primàries en les files del Partit Socialista Andalús. De cop, el Sr. Griñan, es va despertar un 26 de juny dient que no anava a tornar a presentar-se a les eleccions Andaluses, va posar data a l’elecció mitjançant unes eleccions primàries a celebrar-se el 29 de juliol. El resultat, de sobres conegut, ha estat l’elecció de Susana Díaz, com la nova candidata a la Presidència de la Junta, i posteriorment, com la futura presidenta de la Junta d’Andalusia una vegada dimiteixi Griñan al setembre, segons el previst.
Aquestes primàries es van convocar, de forma ràpida, segons Griñan, a causa que es podia presumir un avançament electoral. Es van convocar amb només 18 dies per recollir avals, sense precampanya prèvia, i amb una sol·licitud d’avals mínims del 15 per cent de la militància, la qual cosa equival a 6.780 avals (uns 377 avals al dia). Durant aquests 18 dies, segons va denunciar José Antonio Rodríguez Salas, un dels precandidatss que recollien avals, no es va permetre l’accés al cens de militants dels precandidatss, encara que en canvi es va convidar des de les agrupacions socialistes a la candidata Susana Díaz, finalment l’única que va presentar avals, més de 22.000.
La història final és coneguda per tots, es proclama a Díaz guanyadora de les primàries, sense votacions, sense possibilitat d’obrir-les a simpatitzants, ni ciutadans; Griñan anuncia que deixarà el càrrec al setembre, perquè Díaz sigui Presidenta de la Junta i que el cas dels Eres, no segueixi afectant al Govern andalús.
Al meu entendre, tot el procés del PSOE-A, ha estat un procés de primàries teledirigit perquè el dofí de Griñan, la Sra. Díaz, la candidata de l’aparell del Partit, ho succeeixi en el càrrec. Elements com: convocar les primàries sense avís previ, amb només 18 dies per recollir avals, demanar l’aval del 15 per cent dels militants, el no accés dels precandidatos al cens oficial, la participació activa dels càrrecs orgànics del Partit en el suport i convocatòria a actes d’una precandidata, i no de la resta, i a sobre, que un mes després el problema ja no era un possible avançament electoral, si no que el President marxa pel desgast del cas de corrupció dels EREs; fa de les primàries andaluses una aixecada de camisa a la militància, als simpatitzants, i a les bases del partit.

Com ho hem de viure des del PSC?

El PSC ja fa temps que s’estava plantejant un procés de primàries a la francesa, és a dir, obert a la ciutadania, i a dues voltes, segons el diari Ara, així ho va pactar el Primer Secretari, Pere Navarro, amb els líders crítics.

D’aquesta manera, i tenint en compte que un procés de primàries, segons el mateix Navarro va relatar el dia de l’aprovació del Reglament pel Consell Nacional, ha de ser obert i democràtic, i permetre’ns tornar a conectar amb la societat i tornar a liderar una majoria progressista; aquest reglament, no es preveu tant poc obert com el d’Andalusia (Consulta reglament).

De totes maneres, com hem vist a les primàries andaluses, caldrà tenir en compte altres aspectes més enllà del propi reglament, per a que realment el PSC pugui tenir un líder triat per una base social amplia, que es presenti a les properes eleccions al Parlament de Catalunya liderant un projecte alternatiu al Govern de Convergència i Unió que sustenta ERC.

Per començar, les primàries s’haurien de convocar amb suficient antelació per a que tots els precandidats puguin comptar amb les mateixes oportunitats per donar-se a conèixer, no pel mètode d’urgència fer a Andalusia. Encara és més important aquest fet si tenim en compte que és més que probable, que l’inestable Govern Mas, acabi tornant a convocar eleccions anticipades com ja va passar a la legislatura anterior.

Un altre fet important, és que els càrrecs orgànics del Partit, han de garantir que el procés de primàries és net i democràtic, i que es garanteix les mateixes oportunitats a tots els precandidats. És a dir, sí un candidat té accés al cens de militants i de votants, també ho haurien de tenir la resta, i si hi ha un candidat a qui s’ajuda a difondre els seus actes de presentació de candidatura, també s’hauria de fer amb la resta. L’aparell del Partit, no pot tenir preferits davant d’una elecció democràtica entre els seus membres.

Finalment, cal tenir en compte que les primàries no poden respondre a l’interès personal de cap candidat, ni a un fals procés democràtic que cerqui simplement el reforç de lideratges o passar un tràmit. Cal garantir que la transparència del procés, encara ens apropi més a la militància, simpatitzants i ciutadania, del que puguem preveure inicialment. La societat ja no accepta falsos processos participatius precuinats, la societat educada en democràcia, vol participar, vol construir els projectes polítics, i vol triar qui els lidera. Ja ens queda molt lluny a moltes generacions aquells conceptes de “por la Gràcia de Dios”.

Compte amb les primàries, ben treballades i ben fetes, se’ns dubte seran una manera de tornar a conectar socialment amb la gent d’esquerres, però si juguem a voler dirigir-les massa, pot ser que encara la desconnexió i desafecció cap a les nostres sigles sigui encara més gran. Com ja vaig escriure fa uns mesos, cal que el PSC lideri la Revolució Política consistent en la democratització dels partits democràtics.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

¿Y si limitáramos a dos mandatos?

Cogiéndo un poco al vuelo las palabras de Joaquim Balsera, alcalde de Gavà, que ha decidido recientemente no presentarse a la reelección en las próximas elecciones municipales de 2015, que expresó el pasado viernes en una conferencia “por que todas las etapas tienen un inicio y un final” y nfluenciado también por lo que expresó él en el momento de su anuncio “en el partido hay personas preparadas para ser el candidato o candidata a la alcaldía, el PSC cuenta con suficientes activos para seguir siendo fuerza de gobierno en 2015 y continuar con el trabajo iniciado y trabajar por el futuro”, hoy me ha dado recordar este artículo sobre la necesidad de la renovación de los cargos públicos, y por que no, de la limitación de mandatos. Los proyectos políticos no deben ni pueden ser personalistas, o al menos así es como yo lo veo. Vaya por delante que, a mi criterio, Balsera es y ha sido un alcalde como hay pocos, honesto, integro, sin grandilocuencias, responsable, capaz de sumarse a proyectos colectivos por encima de intereses electoralistas, y de buscar el bien común de su ciudad y las de su entorno de forma consensuada. Sea quien sea el futuro alcalde de Gavà, se le echara de menos, no en vano es alguien de quien sólo oyes hablar bien a sus adversarios políticos, y entre los únicos que despierta recelos es entre algunos a los que ha afectado la renovación que ha realizado tanto en el PSC de Gavà, como entre los cargos electos y de libre designación del Ayuntamiento. A veces, aceptar que no cuenten con uno, afecta mucho a la hora de opinar del que lidera la renovación. Preguntemos a Samuel Etoo, Bojan o Ibrahimovic, por ejemplo, que opinan de Pep Guardiola, el mejor entrenador de la historia del FC Barcelona. Desde que anuncio Balsera su adios en 2015, tanto ciudadanos de Gavà, empresarios del Baix Llobregat, Sindicalistas de la comarca, y diversas personas, me han expresado que es una lástima su marcha, por que es alguien con quien resulta muy fácil llegar a acuerdos, que siempre mira por el bien de los proyectos colectivos. Bien, aqui os dejo el artículo que escribí en diciembre de 2006 por si os interesa. Y si limitáramos a dos mandatos? Desde hace unos días, más bien semanas, corre por mi cabeza una amarga sensación acerca de la “clase política”. De hecho, ya me gusta poco esa denominación que acabo de usar y que es usada generalmente de los políticos como una “clase” distinta del resto. En una democracia pura, nunca los políticos podrían ser una “clase” distinta. Todavía me gusta menos comprobar que hay apellidos que continuamente se repiten en la política española, tanto a niveles estatales, como autonómicos y municipales.

La sensación acerca de esa denominación, unida a un interés decreciente de la sociedad por los asuntos que emanan de nuestros dirigentes, y la creciente abstención que vamos comprobando tras cada nuevo proceso electoral me han hecho replantearme la distancia existente entre el pueblo y los políticos, y no sólo eso, sino también las cuotas de poder dentro de los diferentes partidos políticos.

Analizando ésto, llego a la conclusión de que cada vez nos sentimos menos representados por aquellos que a ojos de la legislación vigente, nos representan, y no sólo eso, si no que a una gran parte de la ciudadanía, casi le daría igual si le gobernaran unos u otros, porque ni siquiera se preocupan por ir a votar.

Intento ver desde un punto de vista crítico la manera de proceder de los diferentes partidos políticos, y me doy cuenta que se trata de pirámides de poder de difícil acceso a su punta, en la que unos pocos deciden sobre las mayorías, con el único objetivo de mantener el poder. De hecho, es curioso observar como ante unos comicios, cambian poco los nombres si se ha ganado los anteriores, y por el contrario cambian con más facilidad si se han perdido (tampoco demasiada), aunque en muchos de los casos para nada cambia el programa, que debiera ser lo realmente interesante y valorable.

Todo esto me ha llevado a plantearme la necesidad del Estado de limitar los cargos de representación pública a dos mandatos. Esto quizás podría ayudar a que el ciudadano participara más de la vida política, con constantes cambios en los nombres, y con una conciencia popular de que la política no es una profesión, si no un servicio público, cosa que ahora parece algo distante de lo que piensan los ciudadanos.

Creo que además, esta limitación en el mandato, no sólo ayudaría a acercar al ciudadano la democracia, sino que también seria una buena manera de desenquistar los poderes públicos. Todos recordamos como la última legislatura de Felipe González fue desastrosa en cuanto a corrupción, o conocemos algún Ayuntamiento en el que la permanencia de las mismas personas durante muchos años han hecho oscura su gestión, sólo hace falta leer los periódicos.

A mi parecer, debiera abrirse la participación a la ciudadanía, sobretodo a nivel municipal, donde seguramente es más fácil llevarlo a cabo, pero también se debieran buscar nuevos métodos para facilitar la comunicación entre ciudadanos y gobierno, con las nuevas posibilidades que ofrecen las nuevas tecnologías. ¿Nadie cree que si pudiéramos votar por correo electrónico durante un periodo de tres días, por ejemplo, la participación seria mucho mayor? ¿ Y si pudiéramos contestar a una pregunta acerca de una proposición de ley a través de la web del congreso, no tendrían una opinión de los ciudadanos para debatir?

A mi parecer, este problema no es una cuestión de derechas o izquierdas, me parecen tan reprobables e infumables los 23 años de Pujol en Catalunya, como los 25 que lleva Luis Tejedor como Alcalde de El Prat de Llobregat, la democracia y los partidos deben renovarse, y no se debieran poder perpetuar las personas en el cargo, por más que tengan una legión de seguidores.

En Catalunya, por ejemplo, Ciutadans pel Canvi que concurren a les elecciones autonómicas en coalición con el Partit dels Socialistes de Catalunya ya exige a sus representantes el compromiso de que sólo lo serán durante dos mandatos. En Estados Unidos, ya existe esta limitación, que impedirá a su presidente actual presentarse a la reelección (como saben los que me conocen, para mi los USA nunca han sido un ejemplo, excepto para jugar al basket, pero en este caso quizás si lo sean). Quizás no sea la solución, pero lo que si es seguro es que ayudaría a no enquistarse a los partidos y gobiernos de todos los niveles territoriales que sólo tienen como objetivo el no abandono del poder, y no el gobernar para y por los ciudadanos, solucionando los problemas reales de estos.

Deja un comentario

Archivado bajo Gavà, Política

Aire fresc: L’art de tenir un peu dins i un peu fora

Des de fa uns mesos, tinc la sort de tenir converses amb un grup de gent que té com a objectiu la renovació de l’organització on participen. Fa aproximadament una setmana, en una d’aquestes converses amb una persona a qui admiro, i que quan més conec més admiro, ella va fer servir una frase que em va resumir un sentiment que fa dies que tenia, i em va impactar tant que m’ha quedat gravat a la retina aquell moment: “Per renovar una organització, sempre s’ha de tenir un peu dintre i un peu fora”.

Evidentment, aquest només va ser el titular d’un desgranatge posterior que justificava la frase i el concepte. Si només estàs a dins, és impossible veure el que passa a fora, i adaptar-te al que succeeix al teu entorn, i si només estàs a fora, no tens capacitat per canviar res per què no tens poder de decisió. D’aquí la importància de mantenir sempre “un peu a dins i un afora”, per què l’única manera de que entri l’aire en llocs tancats, és obrir la finestra o directament la porta, però l’única manera de obrir les finestres o portes, és accedint a les manetes, que sempre estan per dintre.

De vegades, algunes persones amb ganes de canvis, es tanquen i sempre visualitzen malament qualsevol dels moviments que fan els que dirigeixen l’organització. Quantes vegades no hem vist queixar-se a algú de tot el que fa un altre, només pel propi vici de desprestigiar-lo o simplement per què vol canviar-lo, sense caure mai en la temptació d’afavorir un diàleg proactiu i productiu envers al canvi, començant a parlar per allò en que si que estan d’acord. A la vegada, quantes organitzacions han fet créixer parets i murs insalvables per a molts sota l’excusa de la deslleialtat, simplement per una discrepància de criteri en un tema puntual.

Per canviar la societat, per generar il•lusió entre les persones, per aconseguir projectes col•lectius exitosos, cal trencar murs i cal abandonar prejudicis. L’única manera en que avui aconseguirem fer que projectes col•lectius siguin guanyadors, és la suma de sensibilitats diverses. Una suma que tindrà un efecte multiplicador, en la majoria dels casos. Aquesta suma, passarà sempre per assumir que tots hem de renunciar a alguna cosa, per potenciar aquelles en les que estem d’acord, i en les que creiem, i passarà també per tenir clar que el benefici del col•lectiu i de la societat, en el seu conjunt, sempre estarà per sobre dels projectes individuals. Hem de començar a assumir que la societat es relaciona d’una altra manera, i que ningú sobra en la cursa per aconseguir fites o objectius comuns.

Com aconseguim conjuntar membres de col•lectius que sembla a priori oposats?

La veritat és que hi ha diverses fórmules. Tradicionalment hi ha hagut una, molt emprada, però que a la llarga acaba sent perjudicial tant pel col•lectiu com pel que la posa en pràctica, que és el “premi al rebel”. Hi ha líders que amb l’únic objectiu de callar boques, han premiat als rebels, o fins i tots a les persones en qui no confiaven, per evitar confrontacions dins del col•lectiu. Encara recordo quan en la meva primera feina mentre estudiava a la Universitat, netejant avions a l’aeroport de El Prat, un membre del Comitè d’Empresa es va queixar de que m’havien ascendit i augmentat el salari, amb l’argument de que hi havia gent amb més antiguitat que jo a l’empresa, i suposadament més mèrits. Aquella revolta va acabar amb l’únic canvi d’una promoció interna i augment de salari al que es queixava, i cap canvi entre les persones afectades per la decisió anterior. Aquesta fórmula de “premi al rebel” és útil en circumstàncies de recursos il•limitats o quan els rebels són pocs. Quan premies a aquell que és incòmode, que fa de lobby, etc, t’acaba passant factura per què se t’omplen les organitzacions d’incòmodes, i quan no tenen premi es tornen els teus pitjors enemics.

L’altra fórmula, la que s’utilitza majoritàriament amb aquelles persones que són rebels, però assenyats, és a dir, tenen clar que el benefici del col•lectiu està per sobre de l’individual és l’ostracisme. Aquesta fórmula consisteix en crear un mur invisible que no permet ser traspassat a la persona rebel. Aquest mur, fa que ni s’escoltin les seves propostes, molt menys es tinguin en compte, i en el cas de que en algun moment alguna es tingui en conta, no se li reconegui mai la paternitat de la proposta. És una gran fórmula per desmotivar persones que podrien ser totalment vàlides, però que volen expressar la seva opinió dins de l’organització, i discutir-la. Per posar un exemple, recordo quan treballava en una empresa de maquinaria industrial, i el mecànic que muntava les màquines a les empreses clients ens va dir a l’equip comercial i al propietari de l’empresa “Crec que hauríem de canviar la posició de….” i immediatament el propietari li va dir “A tu et pago per les teves mans, no per pensar”. La cosa va acabar amb un mecànic amb molta capacitat i experiència en el muntatge de màquines, no proposant cap més millora tècnica, tot i que podria haver acabat encara pitjor, amb un gran mecànic a la competència, si hagués trobat a un rebel de veritat. Aquesta fórmula s’aplica també en les organitzacions que no són empreses, i que funcionen amb estructures jeràrquiques, és una mica allò de “o conmigo o contra mí.”. A la llarga, quan fas servir la fórmula de imposar el teu criteri sota l’amenaça o la coacció i la por a deixar a la gent al marge, tampoc no aconsegueixes cohesionar el grup.

L´única via possible és el consens, i trobar els elements conceptuals o fins i tot persones, que facin de frontissa, i que amb un peu dins i un fora, siguin capaços de fer arribar a acords, a aquelles persones que estan frontalment oposades, i entre les que manca diàleg. La figura de la mediació, que cada cop es dona més per resoldre conflictes legals sense necessitat d’arribar a les decisions judicials, també es pot posar en pràctica en les organitzacions, on de ben segur, disposem de persones amb capacitat i actituds per fer de frontisses entre els diferents bàndols oposats a priori, però que sabem sobradament que comparteixen objectius comuns. En aquest sentit s’ha viscut recentment un episodi en la sel·lecció espanyola de futbol, on la mediació d’Iker Casillas i Xavi Hernández va resoldre conflictes entre els jugadors del Barça i el R. Madrid que pertanyen a l’equip d’Espanya. Tots van ser capaços d’avantposar el bé comú del col·lectiu, per sobre de les seus propis. Els mediadors, només són vistos amb mals ulls i rencúnies pels integristes d’algun dels dos costats.

En la societat actual, aquesta capacitat per cercar i trobar consensos, serà l’única manera d’aconseguir projectes col•lectius amb capacitat i força per arribar a ser majoritaris.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Com veig el meu PSC

No sé si la meva opinió és important, però si sé que no expressant-la no s’aconsegueix canviar res, i per tant, he decidit molestar als meus seguidors de facebook expressant la meva opinió sobre Com veig el meu PSC.  I l’expresso, per què desitjo un PSC fort, amb capacitat de presentar una alternativa de govern real a Catalunya, i recuperant l’hegemonia municipal perduda ara fa poc més d’un any. Aquí deixo la meva reflexió:

Banderes i demagògia

Sembla que ara toca parlar de pactes fiscals, independències, i banderes, i darrera del discurs de les banderes, sempre hi ha la voluntat de defugir altres debats, com els de les retallades socials que estem patint, i en el nostre cas, fins i tot la inoperància que està mostrant el nostre partit en els darrers temps per plantejar una alternativa creíble pel ciutadà tant a Madrid com a Catalunya.

Crec que ja és hora de començar a posicionar-se a l’esquerra, si no volem que ICV ens tregui el poc electorat que ens queda. Dic poc, per què dona la sensació que anem en caiguda lliure i sense lideratge.Ja ni ha prou de sempre fer cara de peix bullit intentant defensar uns posicionaments que curiosament passen per no posicionar-se mai. El món ha canviat, tot ha canviat, l’únic que no ha canviat és el funcionament orgànic d’un partit que com no s’adapti als canvis té perill de convertir-se en residual o desaparèixer.

La política

Que el país i l’estat s’han gestionat de manera ineficaz els darrers 30 anys, és una evidència, que la política està plena de gent que ha supeditat l’interés general als seus interessos particulars, és una altra evidència. Evidentment no són tots, però són molts, només cal veure les notícies. I el problema són els molts altres que han estat callats sense denunciar actituds il·licites en molts casos. Els partits polítics en general, i entre ells el nostre, s’han comportat com exercits dictatorials on s’ha valorat sempre l’ovediència al líder per sobre de l’interés de millorar el partit. Aixó ha de canviar, per què no té sentit en una societat que a través de les xarxes socials és capaç de derrocar dictadures molt més fortes que les nostres estructures, però sobre tot, per què ens allunya de la realitat que viu la gent del carrer.

Potser no és hora de “centre”

El “centre” que busquem, no existeix, i l’estratega que hagi cregut que s’arriba al “centre” no posicionant-te, està errat. A base de posicionar les teves opinions, són els altres els que et veuen al “centre”.

Quan estem vivint els majors atacs viscuts mai al nostre sistema de benestar, atacs i retallades ideològiques des de la dreta més lliberal, pot ser no és suficient un discurs que no defensa a la persones amb la mateixa intensitat i radicalitat que els atacs que pateixen. Els liberalistes s’estan carregant l’economia, i l’Estat del Benestar construit des dels inicis de la democràcia des de l’esquerra.

Els ciutadans que ho estan passant malament necessiten que el PSC digui als governs el que ells dirien, i no ho troben. És la nostra tasca, de tots els militants, aconseguir que es trobin representats o no recuperarem la seva cofiança, i som igual de responsables amb el que passi en el futur amb el nostre partit els que ens limitem a dir amén, que els que decideixen per nosaltres.

Deja un comentario

Archivado bajo Política