Archivo de la etiqueta: federalisme

Ara és el moment de sumar i teixir complicitats. Ara, Iceta!

iceta villarejo

Fa uns dies que llegeixo comentaris i twits al voltant de la gent que s’ha sumat a la llista de Miquel Iceta per les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D. Miquel ha interpretat amb gran talla política aquest moment històric, on s’han posat en risc les institucions catalanes, on més de dues mil empreses han decidit canviar la seva seu social fora de Catalunya, i on més de mil també la fiscal, on el Govern del PP no ha estat capaç d’oferir solucions al canvi de relació entre Catalunya i Espanya, i on el Govern de PDCAT i ERC s’ha venut l’ànima als anti-sistema fins el punt d’optar per posar en risc l’estabilitat econòmica i social de Catalunya reconeixent que no tenien capacitat per aplicar la DUI ni majoria social que la recolzi.

Miquel ha estat generós i ha estat capaç de cosir aliances a dreta i esquerra del PSC, i tambè amb nacionalistes catalans i espanyols, una llista amb Confederalistes, federalistes i consitucionalistes, però sota les sigles i el programa del PSC.

Alguns critiquen que l’ex-conseller Espadaler hagi volgut sumar amb el PSC o que Duran digui que votarà als socialistes. És obvi que l’antiga Unió democràtica i el PSC estem socialment a les antípodes, i qui pretengui posar-ho en dubte és bastant beneit o té interessos electorals. Jo he estat el primer en censurar paraules de Duran sobre els andalussos o retreure-li que recolzes la Reforma Laboral del PP conjuntament amb la convergència de Mas i Puigdemont. Però el moment polític malauradament està obviant el relat tradicional d’esquerres i dretes. No ha estat el PSC qui ha prioritzat l’agenda de les banderes respecte a la dels drets socials, i per tant estem encantats de rebre gent que busqui un pacte que acabi amb les guerres de banderes i contribueixi al benestar dels catalans i les catalanes, vinguin d’on vinguin.

Aquests mateixos que ho critiquen han aplaudit que durant els darrers dos anys ens ha governat el partit del 3% amb la seu embargada, diputats imputats per corrupció com Germà Gordó. El partit de Pujol, Osácar, Macià Alavedrea i Prenafeta, el del Pacte del Majéstic i el que pactava els pressupostos de 2012 amb Sánchez-Camacho o la Reforma Laboral amb Rajoy, tot amb un canvi de nom per intentar amagar la seva història.

mas i sanchez

Doncs aquests han governat amb ERC i els hi ha donat el vist-i-plau la CUP. Amb aquest antecedent, ho sento, però les lliçons d’esquerres i dretes no ens les donarà ni ERC ni la CUP.

Tot valia a canvi del viatge a Ítaca, un viatge que ha acabat amb el vaixell surant a la deriva, amb les veles trencades i amb uns remant cap un costat i d’altres cap al costat contrari.

Ara necessitem més que mai una opció catalanista i no rupturista, que construexi ponts entre catalans que han destruït els posicionaments radicalitzats d’ERC, PD-CAT, C’s i PP, i aquesta opció és el PSC, l’únic amb capacitat de sumar a un projecte comú nacionalistes catalans, nacionalistes espanyols i persones que fugim de banderes i que el que ens interessa és el benestar dels catalans. No hi ha cap opció que representi millor la diversitat social de Catalunya que els socialistes.

Per tot això, ara Iceta!

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Revolució política: “La democratització dels partits democràtics.”

Podria semblar absurd el títol d’aquest post, però sí, el que demana la societat actualment és encara més participació en la pressa de decissions polítiques, per què només aquesta participació més amplia, serà símbol de transparència.

Ahir el Pere Navarro, primer secratari del PSC, va tornar a sumar com a líder dels socialistes. Cal dir, que des que el PSC va votar diferent que el PSOE al Congrés de Diputats sobre el Dret a decidir, en Navarro ha anat fent algunes pases que per mi són més que positives, i que el situen en una posició molt millor de la que tenia als ulls de la militància i de la ciutadania.
 
Ahir, al Consell Nacional dels Socialistes, en Pere Navarro va dir textualment: “Em comprometo a continuar modernitzant el partit, i per tant, avui us dic que qualsevol coalició electoral o pacte de govern que faci el PSC en el futur serà decidit en referèndum pel conjunt dels i les militants del partit. No vull decisions individuals,sinó projectes col·lectius,i, per tant,si arriba el moment algun dia,ho decidirem junts, a proposta del primer secretari, i referendat pel Consell Nacional perquè crec que és bo que així sigui.”
 
Crec que el gir que va donar ahir Navarro era necessari per al PSC, però és encara més necessari per a la societat. Com ja escrivia en aquest bloc al gener de 2012, amb el títol, Son tiempos de wiki , la societat ha canviat, i avui dia, perquè algú es senti part d’un projecte, ha d’ajudar a construir-lo, o almenys tenir l’opció de fer-lo.
És cert que el PSC ha passat i està passant, segurament, per moments convulsos. No és fàcil adaptar un partit de govern d’esquerres als nous temps, simplement per un motiu, la revolució és intrínseca a l’esquerra, el que fa que tots (militants i votants) siguem molt més exigents amb l’esquerra a l’hora de la necessitat de nous projectes, que el que són els militants i som els ciutadans amb els partits de dretes, de qui el que s’espera és el conservadorisme.
Navarro sembla que ha entès la complexitat de la situació que teníem els socialistes catalans, i després de més d’un any en la primera secretària ha començat a mobilitzar el canvi que necessita el PSC. Segurament ha estat necessari per a aquest canvi que Navarro deixés de ser Alcalde de Terrassa. Sí, Navarro ara actua amb la llibertat de no haver de buscar cap altre objectiu que aconseguir la centralitat política del PSC a Catalunya, i això el lliura de la càrrega institucional que suposa un ajuntament, i que de vegades pot tenir necessitats contraposades a les del càrrec de Primer Secretari dels socialistes catalans.
Com deia en el meu últim post El día que dejé de ser anónimoels militants de base del PSC volem que el nostre partit sigui “capdavanter de la democràcia interna i del dret a discrepar.” I en aquest sentit, ahir Navarro i el PSC, van donar un pas al capdavant que ara cal consolidar en el temps. És necessari acostar la política i les decissions politiques als militants i conseqüentment als ciutadans, els quals ens hem educat en democràcia, ja no entenem d’estructures militars, piramidals, on uns pocs al cim de la piràmide decideixen, desescoltant la majoria de la gent que està a la base de la piràmide. AL meu criteri, aquest mètode de funcionament dels partits polítics va ser útil mentre la majoria de la militància i de la ciutadania havia estat educada en els valors jeràrquics de l’església catòlica i del franquisme. Ara que ens acostem als quaranta anys de democràcia a Espanya, la majoria de la població ja no entén de decisions imposades verticalment. Si a això li sumem la facilitat d’accés a la informació que ens donen les NTIC, encara es complica més la gestió piramidal.
No vull deixar acabar aquest post sense aclarir que avui és el PSC el que dóna un pas més en la democratització de la societat, perquè ho sol·licita la seva militància hereva dels valors de la revolució. La resta de partits que no creguin que aquesta guerra no va amb ells, perquè només és qüestió de temps que hàgin de passar per aquest procés, encara que avui la seva militància, més conservadora, no els hi exigeixi.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Federalimo o autodeterminación

Publicado en Socialdemocracia.org el 15 de Agosto de 2008

Hace días que le doy vueltas a un vocablo, “federalismo”, y hace tres años que escucho hablar o leo a un personaje que se me ha acontecido próximo a mi vida por diferentes aspectos, y cada vez me veo más próximo a sus argumentaciones. Se trata del notario de Barcelona Juan José López Burniol.

Soy capaz de empatitzar mucho con él, porque en épocas diferentes, por motivos de edad, los dos escogimos el proyecto político del Partido de los Socialistas de Catalunya por los mismos motivos, y cito sus palabras “ ….este era el instrumento político más adecuado para trabajar en la resolución de los dos problemas políticos que, desde siempre, más me han apasionado, es decir: 1) convertir España en una casa común grata y acogedora en la cual todos, también los catalanes, se pudieran sentir cómodos, y 2) conseguir la plena integración en la política catalana de los inmigrantes procedentes del resto de España”, a la que yo añadiría dada la situación de inmigración actual la coletilla “y de el resto del mundo.”

Juan José López Burniol, notario de Barcelona, dice en su libro “España desde una Esquina” y en sus diferentes artículos de opinión i intervenciones que el modelo de Estado actual está agotado, que hace falta ir hacia un modelo federalista simétrico o el ejercicio del derecho a la autodeterminación por parte las autonomías que quiera ejercitarlo.

El paralelismo que hace López Burniol entre la relación Catalunya – España y una relación de pareja, en la que habla de que existe una profunda ruptura afectiva, y que en este caso nada justifica continuar con una convivencia indeseada por ambas partes y sin sentido de futuro, es palpable hoy en las dos partes de la pareja. Existe una gran parte de los catalanes que nos sentimos insatisfechos con la relación que tenemos con el Estado (el 9 de agosto se ejemplificará con la no llegada del nuevo modelo de financiación, pero podemos hablar de la gestión del aeropuerto, la llegada del AVE, la posibilidad de tener selecciones catalanas, la tercera hora de castellano, etc..) y existen muchos ciudadanos españoles que nos perciben como los “tocapelotas” que constantemente se quejan porque quieren sacar más de lo que tienen, y que no quieren compartir con ellos, nos califican como los “insolidarios de los catalanes”, cuando nuestra solidaridad está hartamente demostrada.

Comparto con López Burniol que el acercamiento de las dos partes de la pareja parece bastante dificil, siempre habrá reproches constantes entre los miembros, aunque todavía quiero creer en el modelo federal, basándome en que no se trata de una pareja, si no que se trata de un grupo con muchas visiones diferentes y no solamente dos enfrentadas.

Para mí no debe tratarse de una relación bilateral entre España y Catalunya, parto de la multilateralitat, que vascos, gallegos, navarros, pero también valencianos, andaluces, extremeños y el resto, deben encontrar objetivos comunes por los que luchar, y sobre todo un respeto mutuo hacia las posiciones de los demàs, y en el que cadauno pueda decidir por sí mismo que relación tiene con el conjunto.

Ver a los gobiernos catalán y valenciano, a los que parecia que no les unia nada (tanto que hasta algunos querian partir una de las dos lenguas comunes) poniéndose de acuerdo en posiciones sobre financiación de las CCAA, me hace pensar que no se trata del modelo catalán versus el resto del modelo, si no que todos tenemos distintos modelos que hemos de acordar. Eso si, partamos de una base, el modelo debe ser solidario, pero no sólo con los territorios, si no también con las personas. Apelando a que són los ciudadanos los que deben tener los mismos derechos. Para ejemplificar a que me refiero, según informes publicados recientemente, el nivel de funcionarios en Catalunya es del 3,98% de sus ciudadanos, por el 8,5% de funcionarios de Extremadura, por ejemplo. Los funcionarios, són aquellas personas que trabajan en los servicios públicos que se dan al resto de ciudadanos, lo que significa, que dando por supuesto que la eficiencia de los recursos es la misma en ambas comunidades, las personas que viven en Extremadura tienen el doble de acceso a servicios públicos que el que tienen los ciudadanos de Catalunya.

Además estos días, documentandome sobre el tema en internet encontré un blog de un Extremeño donde se afirmava: “Razones no nos faltan, pues, para oponernos a la publicación de las balanzas fiscales. Como tampoco nos faltan para quejarnos de olvidos seculares y de deudas históricas pendientes. Pero hay más que eso. O alguien empieza a decirle a la gente que tiene que comer de lo que trabaje y produzca y no de lo trabajen y produzcan otros, o vamos de cráneo”. Y añadia:”Y esto no es un problema de ambición, liberalismo salvaje o falta de solidaridad de unas comunidades con otras. Es un problema de una cierta responsabilidad individual y colectiva en el futuro personal y de la tierra en la que uno vive.”

Con este apunte me quedo, dias antes de que se incumpla el plazo que marcaba el Estatuto de autonomia de Catalunya para acordar el nuevo sistema de financiación, para hacer reflexionar acerca del modelo federal en el que creo, para mi, ni los catalanes nos hemos de adaptar a España, ni Espanya se ha de adaptar a Catalunya, si no que entre todos nos hemos de adaptar, y cambiar maneras de hacer y costumbres, para tener un objetivo para el que vivir juntos, por que si no, como bien dice López Burniol, la única salida será la secesión, por que no se puede eternizar un matrimonio sólo para que sus hijos no vean que sus padres no se separan, aunque luego las disputas en casa sean continuas, hay modelos distintos de familia que aseguran la libertad, por eso los socialistas impulsamos la Ley del Divorcio, y abren la puerta de la felicidad a las personas, y esto es aplicable también a los matrimonios entre territorios.

Finalmente, quisiera recordar las palabras que Manuela de Madre pronunció en el Congreso de los Diputados en octubre de 2005, cuando se inció el proceso parlamentario del Estatut. “A mi nadie me echa de España. Ya me echaron de mi tierra una vez. Y se nos echa cuando sólo se concibe una España uniforme, pequeña, cerrada. Ni me echarán de España por defender a Cataluña, ni me echarán de Cataluña por defender la unidad de España. Separatistas y separadores se alimentan mutuamente. Como federalistas creemos que nadie puede apropiarse de la patria ni de los sentimientos.”

Pues eso, que no nos echen, porque los que creemos en una Espanya plural y federal, con una Catalunya respetada y que respeta al resto, empezamos a tener la sensación de que nos estan echando, de que tenemos una relación en la que siempre tenemos que ceder los mismos, y eso no es bueno, para Catalunya, pero aún mucho menos para España.

Deja un comentario

Archivado bajo Política