Orgullo gay, orgullo de todos

 

Bon divendres, seguint amb la tradició de recordar escrits anteriors avui us deixo un escrit referent al matrimoni homosexual, i a les icones públiques de referència pels gays i lesbianes que vaig escriure el 6 de juliol de 2006 per socialdemocracia.org. Crec que en aquest moment, en que s’ha produit la primera boda gay al nostra país veí, França, país bressol dels valors de la democràcia, i veient amb la dificultat que ha tingut el seu president per dur-ho a terme, cal valorar amb justícia l’amplitud de drets que va suposar pels espanyols al seu dia l’aplicació de la Llei a Espanya, gràcies a un José Luis Rodríguez Zapatero, que només el temps donarà la importància que ha tingut per la igualtat de drets dels espanyols i espanyoles el seu pas per la presidència del govern.

Esperant que us agradi, us deixo amb l’article.

 

Orgullo gay, orgullo de todos

El pasado fin de semana se celebró en Madrid bajo el lema “Por la diversidad, todas las familias importan” la tradicional manifestación festiva para celebrar el día del Orgullo gay. Este año, no sólo se celebraba lo que se venia haciendo tradicionalmente, sino que además, se celebraba el primer aniversario de la entrada en vigor de la nueva ley de matrimonios de personas del mismo sexo.

Esa ley, no sólo representa la igualdad de derechos para personas que no gozaban hasta ahora de la opción de constituirse como familia, sino que representa una amplitud de derechos para todos los españoles que por fin podremos optar libremente por cualquier opción sexual sin que eso suponga menoscabo del resto de derechos.

Todos debemos sentirnos orgullosos de esa situación, y es importante que la manifestación celebrada en Madrid tuviera la presencia de más de un millón y medio de personas, muchas de ellas heterosexuales, que se alegran de vivir en un país más libre. Particularmente, eché de menos en las fotos a más representantes políticos, pero hay que felicitar a los que allí estaban: la ministra de cultura Carmen Calvo, la secretaria de Política Internacional del PSOE, Trinidad Jiménez, y el líder de IU, Gaspar Llamazares. Como es de costumbre, no había ningún líder del principal partido de la oposición, parece ser que el colectivo manifestante no merece tanto su atención y apoyo, como la Conferencia Episcopal y la Asociación “Española” de Víctimas del Terrorismo (las comillas se deben a que la Asociación ya no aglutina a todas las de España, sino que la mayoría se han desmarcado de ésta por su falta de neutralidad política).

Los retrogados de siempre y los integristas católicos, son los únicos que no entienden que la sociedad avanza a un ritmo, que ha de seguir la legislación para cubrir los derechos esenciales de la ciudadanía. En ese sentido, en España hemos avanzado más en dos años que en los últimos treinta. Por fin hay familias que pueden serlo de ley, y no sólo de facto. Por fin algunos niños que tenían dos padres o dos madres, de facto, pero sólo uno a nivel legal, pueden llevar los apellidos de sus dos padres o madres y tener el resguardo legal de ser reconocido como hijo de éstos para cualquier circunstancia.

Como se desprende del informe jurídico titulado Familias diversas y sus derechosde la abogada Mónica Oltra, la familia española ya no es la de la serie “Cuéntame” de TVE (usando su mismo ejemplo). Ahora, las familias son de diversa índole, hay familias homoparentales, las hay monoparentales, las hay sin hijos, las hay de segundas nupcias y de muchas otras características. Y los mismos, que no aceptaban el divorcio hace veinte años, aunque ahora hacen uso de él, no aceptaban el aborto en ningún caso, no entienden que la lacra del SIDA en África (o en cualquier otro lugar) podría solventarse en gran mesura enseñando a la población a usar el preservativo, son los mismos que pretenden hacernos creer que la única familia posible es la de ese retrato que se hacía en la serie de TVE de la familia Alcántara. Siguen atascados en la sociedad de hace treinta años, y muchas veces parecen querer imponer como se hacía hace treinta años.

Pero pese a éstos, pese a los que viven todavía en el letargo, nos hemos de felicitar todos los españoles, por haber conseguido situarnos a la altura de democracias consolidadas, como la holandesa, en la igualdad de derechos. Ahora sólo nos falta que la parte de la sociedad que todavía no ha sido capaz de avanzar al ritmo que lo hace el resto por fin entienda, y los líderes del partido que planteó un recurso al Tribunal Constitucional en contra de esa ley, sean capaces de asumir que muchos de sus propios militantes o simpatizantes quieren esa amplitud de derechos.

Quisiera finalizar estas líneas felicitando al juez de la Audiencia Nacional Grande-Marlaska, que el pasado domingo 25 de junio, hizo pública en una entrevista a El País Semanal su condición de homosexual. Demostraciones como ésta son importantes para la sociedad civil, y es bueno que personas que están en plena línea mediática salgan del armario para que los que hoy todavía tienen reticencias, se den cuenta de la normalidad de esa opción sexual.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

¿Y si limitáramos a dos mandatos?

Cogiéndo un poco al vuelo las palabras de Joaquim Balsera, alcalde de Gavà, que ha decidido recientemente no presentarse a la reelección en las próximas elecciones municipales de 2015, que expresó el pasado viernes en una conferencia “por que todas las etapas tienen un inicio y un final” y nfluenciado también por lo que expresó él en el momento de su anuncio “en el partido hay personas preparadas para ser el candidato o candidata a la alcaldía, el PSC cuenta con suficientes activos para seguir siendo fuerza de gobierno en 2015 y continuar con el trabajo iniciado y trabajar por el futuro”, hoy me ha dado recordar este artículo sobre la necesidad de la renovación de los cargos públicos, y por que no, de la limitación de mandatos. Los proyectos políticos no deben ni pueden ser personalistas, o al menos así es como yo lo veo. Vaya por delante que, a mi criterio, Balsera es y ha sido un alcalde como hay pocos, honesto, integro, sin grandilocuencias, responsable, capaz de sumarse a proyectos colectivos por encima de intereses electoralistas, y de buscar el bien común de su ciudad y las de su entorno de forma consensuada. Sea quien sea el futuro alcalde de Gavà, se le echara de menos, no en vano es alguien de quien sólo oyes hablar bien a sus adversarios políticos, y entre los únicos que despierta recelos es entre algunos a los que ha afectado la renovación que ha realizado tanto en el PSC de Gavà, como entre los cargos electos y de libre designación del Ayuntamiento. A veces, aceptar que no cuenten con uno, afecta mucho a la hora de opinar del que lidera la renovación. Preguntemos a Samuel Etoo, Bojan o Ibrahimovic, por ejemplo, que opinan de Pep Guardiola, el mejor entrenador de la historia del FC Barcelona. Desde que anuncio Balsera su adios en 2015, tanto ciudadanos de Gavà, empresarios del Baix Llobregat, Sindicalistas de la comarca, y diversas personas, me han expresado que es una lástima su marcha, por que es alguien con quien resulta muy fácil llegar a acuerdos, que siempre mira por el bien de los proyectos colectivos. Bien, aqui os dejo el artículo que escribí en diciembre de 2006 por si os interesa. Y si limitáramos a dos mandatos? Desde hace unos días, más bien semanas, corre por mi cabeza una amarga sensación acerca de la “clase política”. De hecho, ya me gusta poco esa denominación que acabo de usar y que es usada generalmente de los políticos como una “clase” distinta del resto. En una democracia pura, nunca los políticos podrían ser una “clase” distinta. Todavía me gusta menos comprobar que hay apellidos que continuamente se repiten en la política española, tanto a niveles estatales, como autonómicos y municipales.

La sensación acerca de esa denominación, unida a un interés decreciente de la sociedad por los asuntos que emanan de nuestros dirigentes, y la creciente abstención que vamos comprobando tras cada nuevo proceso electoral me han hecho replantearme la distancia existente entre el pueblo y los políticos, y no sólo eso, sino también las cuotas de poder dentro de los diferentes partidos políticos.

Analizando ésto, llego a la conclusión de que cada vez nos sentimos menos representados por aquellos que a ojos de la legislación vigente, nos representan, y no sólo eso, si no que a una gran parte de la ciudadanía, casi le daría igual si le gobernaran unos u otros, porque ni siquiera se preocupan por ir a votar.

Intento ver desde un punto de vista crítico la manera de proceder de los diferentes partidos políticos, y me doy cuenta que se trata de pirámides de poder de difícil acceso a su punta, en la que unos pocos deciden sobre las mayorías, con el único objetivo de mantener el poder. De hecho, es curioso observar como ante unos comicios, cambian poco los nombres si se ha ganado los anteriores, y por el contrario cambian con más facilidad si se han perdido (tampoco demasiada), aunque en muchos de los casos para nada cambia el programa, que debiera ser lo realmente interesante y valorable.

Todo esto me ha llevado a plantearme la necesidad del Estado de limitar los cargos de representación pública a dos mandatos. Esto quizás podría ayudar a que el ciudadano participara más de la vida política, con constantes cambios en los nombres, y con una conciencia popular de que la política no es una profesión, si no un servicio público, cosa que ahora parece algo distante de lo que piensan los ciudadanos.

Creo que además, esta limitación en el mandato, no sólo ayudaría a acercar al ciudadano la democracia, sino que también seria una buena manera de desenquistar los poderes públicos. Todos recordamos como la última legislatura de Felipe González fue desastrosa en cuanto a corrupción, o conocemos algún Ayuntamiento en el que la permanencia de las mismas personas durante muchos años han hecho oscura su gestión, sólo hace falta leer los periódicos.

A mi parecer, debiera abrirse la participación a la ciudadanía, sobretodo a nivel municipal, donde seguramente es más fácil llevarlo a cabo, pero también se debieran buscar nuevos métodos para facilitar la comunicación entre ciudadanos y gobierno, con las nuevas posibilidades que ofrecen las nuevas tecnologías. ¿Nadie cree que si pudiéramos votar por correo electrónico durante un periodo de tres días, por ejemplo, la participación seria mucho mayor? ¿ Y si pudiéramos contestar a una pregunta acerca de una proposición de ley a través de la web del congreso, no tendrían una opinión de los ciudadanos para debatir?

A mi parecer, este problema no es una cuestión de derechas o izquierdas, me parecen tan reprobables e infumables los 23 años de Pujol en Catalunya, como los 25 que lleva Luis Tejedor como Alcalde de El Prat de Llobregat, la democracia y los partidos deben renovarse, y no se debieran poder perpetuar las personas en el cargo, por más que tengan una legión de seguidores.

En Catalunya, por ejemplo, Ciutadans pel Canvi que concurren a les elecciones autonómicas en coalición con el Partit dels Socialistes de Catalunya ya exige a sus representantes el compromiso de que sólo lo serán durante dos mandatos. En Estados Unidos, ya existe esta limitación, que impedirá a su presidente actual presentarse a la reelección (como saben los que me conocen, para mi los USA nunca han sido un ejemplo, excepto para jugar al basket, pero en este caso quizás si lo sean). Quizás no sea la solución, pero lo que si es seguro es que ayudaría a no enquistarse a los partidos y gobiernos de todos los niveles territoriales que sólo tienen como objetivo el no abandono del poder, y no el gobernar para y por los ciudadanos, solucionando los problemas reales de estos.

Deja un comentario

Archivado bajo Gavà, Política

Stop dumping, please

 

 

El dumping, en la teoría económica, es vender productos a un precio muy bajo, incluso por debajo del precio de coste de fabricación (teoría de los precios predatorios). Se trata de una estrategia que permite a empresas adquirir, incrementar o mantener cuota de mercado a costa de hacer desaparecer o poner grandes barreras de entrada a la competencia. El gran efecto a largo plazo de las estrategias de dumping que funcionan, es la desaparición de la competencia.

Recientemente, hemos visto como la UE sancionaba con un arancel a las placas solares fabricadas en China, precisamente por vender por debajo del coste de fabricación. Pero, ¿es eso suficiente? Intento explicarme. A mi criterio, y creo que al de todo el mundo, no es posible competir en economía productiva con países que no tienen ni la misma legislación laboral que la UE, ni la misma legislación medioambiental. Cuando vemos casos como el de la fábrica textil de Bangladesh donde mueren cientos de trabajadores, nos ponemos las manos en la cabeza, pero ¿donde está nuestra responsabilidad? Europa y América están permitiendo que en otros países se produzcan situaciones no demasiado lejanas al esclavismo, y se contamine sin ningún compromiso de reducción de emisiones.

¿Como solucionamos esto? Pues con aranceles. Hemos optado por que las economías de estos países crezcan creyendo que así consumirán nuestros productos, pero la única forma que tenemos de garantizar que nosotros podemos seguir siendo productivos, es castigar a aquellos que no tienen una regulación medioambiental o laboral como la nuestra. Si no nuestro final es tener una legislación como la suya, si pretendemos competir.

¿Es el dumping una práctica que sólo afecta al comercio internacional?

La respuesta es no. Un ejemplo claro de dumping es el que esta realizando Mercadona con sus marcas blancas. Mercadona está eliminando progresivamente del consumo marcas consolidadas gracias a una estrategia de dar valor a sus marcas blancas y a precios bajos. Estas prácticas no afectan demasiado a las grandes multinacionales de la alimentación o de productos de gran consumo, por que tienen otros mercados donde todavía se valora su marca, pero si está destrozando marcas españolas sobre todo de alimentación e higiene, que tenían gran cuota de mercado nacional.

Otro ejemplo de dumping, y además muy curioso es el “dumping subvencionado”. Uno de los casos más conocidos es el de los billetes de avión. Por poner un ejemplo, los reyes del dumping subvencionado aereo son los directivos de RyanAir. Se produce un efecto un poco perverso. Normalmente RyanAir recibe subvenciones de las autoridades territoriales de aquellos lugares a los que vuela, para promocionar el turismo, o lo que es lo mismo en muchos casos, promocionar instalaciones aeroportuarias infrautilizadas. Esto permite que sus billetes sean casi regalados para el que vuela, o lo que es lo mismo, que parte de las vacaciones de ciudadanos lugareños y también de los que vienen, las paguemos entre todos.

Todavia resulta más curiosa esta práctica cuando se realiza al mismo tiempo que inversiones públicas en compañias aereas del lugar. Invierto en una compañia y subvenciono los billetes de la compañia con la que compite. Final esperado, Spanair, la empresa en la que invierto, quebrada por imposibilidad de generar margen comercial a sus billetes en competencia con RyanAir. Sin duda, una gran gestión de los diferentes gobiernos de la Generalitat de Catalunya, invierto en una empresa y subvenciono su competencia desleal, y sí, el apelativo desleal es aplicable a aquel que vende productos o servicios por debajo de su coste.

¿Que consecuencias tiene el dumping?

Pues creo que son fáciles de preveer, menor precio de los producto es sinónimo de menor margen para la empresa, que a la vez es sinónimo de reducción de costes de estructura, es decir, rebajas salariales y expedientes de regulación de empleo y incluso cierres de empresa. ¿Cuantas empresas han dejado de producir en España o de prestar sus servicios por la imposibilidad de poder hacer frente a una lucha de precios? Los ERE de Iberia, el cierre de ClickAir, los cierres de DERBI, las dificultades de empresas como PANRICO, la pérdida de marcas com AVIDESA, y los cierres de miles de pequeños comercios y fábricas que no pueden competir con las grandes marcas de téxtil, son ejemplos claros de el mal que trae el dumping allá donde se practica.

¿Cómo lo evitamos?

Si tubiera respuesta a esa pregunta, estaría sentado a la derecha de Montoro, de Mas-Cullel, o bueno, en mi caso, haciéndole discursos de izquierda a un tal Lucena para que de vez en cuando hiciera un guiño a los suyos. La verdad es que no la tengo, soy incapaz de ver donde está el problema para aplicar la lógica respuesta, que debe haberlos si no se aplica.

A mi se me ocurren sólo tres propuestas:

  • La primera establecer aranceles laborales y medioambientales por parte de la UE a las economias con legislación que permite abusos de un tipo o de otro para igualar las legislaciones de esos paises a las europeas. Competir en un mercado global, con obligaciones y derechos globales o almenos igualados.
  • La segunda, más simple a priori pero que viendo como ha funcionado estos años atrás España se antoja dificil, no favorecer prácticas desleales con el mercado y los productores de bienes o servicios locales subvencionando empresas extrangeras.
  • Y la útilma, y la que depende de cada uno de nosotros, haciendo compra de proximidad, betándonos compras de empresas que práctican ese tipo de políticas, y mirando de favorecer con nuestro gesto de compra a aquellos que tenemos más cerca y que crean riqueza y bienestar en nuestro entorno más immediato.

Deja un comentario

Archivado bajo Competitividad Regional, Política

Bloggers y política

Avui us deixo un article escrit l’any 2006, sobre la infliència dels bloggers en la política dels Estats Units i també a Espanya. Crec que és important reflexionar sobre l’us dels blocs i actualment també de les xarxes socials per part dels partits polítics. Tot i que fa pràcticament 7 anys que el vaig escriure, encara el veig força vigent.

Espero que us agradi.

Bloguers y política

Hace unos días, leía, ya no recuerdo donde, acerca de la posibilidad de que Hillary Clinton fuera la candidata demócrata a la Casa Blanca en las próximas elecciones presidenciales en los Estados Unidos. Parece ser, que Hillary, que es la candidata preferida por la mayoría de los políticos demócratas, prácticamente muchos creen que es la única candidata posible, no es en cambio bien vista por la bloggosa demócrata norteamericana. Se insinúa que este hecho puede ser definitivo para que finalmente no pueda optar a la presidencia de los Estados Unidos.

Este poder político-social que se le supone a la blogocosa norteamericana, que incluso es posible que pueda llegar a vetar a un candidato a la presidencia y una frase del compañero José Rodríguez de hace unos días en privado, me han hecho reflexionar alrededor de esa influencia.

Sin duda, internet es el medio de comunicación más usado actualmente, cada vez está más extendido su uso y son menos las personas que no tienen acceso a él. ¿Pero se puede llegar a vetar un candidato? ¿Realmente puede llegar a ser el medio de comunicación de la política por encima de la televisión?

Me parece difícil creer en que puede ser un medio para el debate político a nivel general. De lo poco que conozco, (sí, he de reconocer que es poco) hasta hoy acerca de los blogs, tengo la sensación de que el debate se produce exclusivamente entre personas de ideas similares. Tal como en los USA están muy divididos entre demócratas y republicanos, en España parece que la división es bastante diferenciada entre izquierda y derecha, y además, desde la derecha, seguramente la más extrema de ellas, se intenta continuamente atacar a los blogs de izquierda con insultos u otro tipo de ataque, pero no con debate ideológico.

De otro lado, creo que desde los partidos políticos se está pretendiendo hacer una estrategia blogger, en la que desde los blogs de los distintos representantes políticos se den a conocer y se intente impregnar las políticas que se pretenden implantar. Pero no me parece este el uso que debiera hacerse de los blogs por parte de la dirección de los partidos. Para la propagandística, ya tenemos todo el resto de medios, que seguramente son mucho más útiles. Con esto no quiero decir que no deba usarse un blog o una web como elemento informativo, pero creo que debe conseguirse que sobretodo los blogs sean elementos comunicativos, es decir, que exista feedback. Éste medio, debe servir para conocer que piensa el ciudadano o las bases de cada uno de los partidos más que para exponer programas.

Resumiendo, en mi opinión es bueno que la blogocosa pueda influir en la política, sin duda, y los políticos deben tener en cuenta a la blogocosa como una manera de acercar la política a las personas, y de que éstas se sientan más parte de la política. En definitiva, la democracia ha de dejar de ser representativa, para ser participativa, y internet es un medio que permite dibujar el pensamiento de las personas de modo a que pueda aplicarse a la hora de hacer política por parte de los que dirigen cada partido.

Deja un comentario

Archivado bajo Cocreación, Política

Aire fresc: L’art de tenir un peu dins i un peu fora

Des de fa uns mesos, tinc la sort de tenir converses amb un grup de gent que té com a objectiu la renovació de l’organització on participen. Fa aproximadament una setmana, en una d’aquestes converses amb una persona a qui admiro, i que quan més conec més admiro, ella va fer servir una frase que em va resumir un sentiment que fa dies que tenia, i em va impactar tant que m’ha quedat gravat a la retina aquell moment: “Per renovar una organització, sempre s’ha de tenir un peu dintre i un peu fora”.

Evidentment, aquest només va ser el titular d’un desgranatge posterior que justificava la frase i el concepte. Si només estàs a dins, és impossible veure el que passa a fora, i adaptar-te al que succeeix al teu entorn, i si només estàs a fora, no tens capacitat per canviar res per què no tens poder de decisió. D’aquí la importància de mantenir sempre “un peu a dins i un afora”, per què l’única manera de que entri l’aire en llocs tancats, és obrir la finestra o directament la porta, però l’única manera de obrir les finestres o portes, és accedint a les manetes, que sempre estan per dintre.

De vegades, algunes persones amb ganes de canvis, es tanquen i sempre visualitzen malament qualsevol dels moviments que fan els que dirigeixen l’organització. Quantes vegades no hem vist queixar-se a algú de tot el que fa un altre, només pel propi vici de desprestigiar-lo o simplement per què vol canviar-lo, sense caure mai en la temptació d’afavorir un diàleg proactiu i productiu envers al canvi, començant a parlar per allò en que si que estan d’acord. A la vegada, quantes organitzacions han fet créixer parets i murs insalvables per a molts sota l’excusa de la deslleialtat, simplement per una discrepància de criteri en un tema puntual.

Per canviar la societat, per generar il•lusió entre les persones, per aconseguir projectes col•lectius exitosos, cal trencar murs i cal abandonar prejudicis. L’única manera en que avui aconseguirem fer que projectes col•lectius siguin guanyadors, és la suma de sensibilitats diverses. Una suma que tindrà un efecte multiplicador, en la majoria dels casos. Aquesta suma, passarà sempre per assumir que tots hem de renunciar a alguna cosa, per potenciar aquelles en les que estem d’acord, i en les que creiem, i passarà també per tenir clar que el benefici del col•lectiu i de la societat, en el seu conjunt, sempre estarà per sobre dels projectes individuals. Hem de començar a assumir que la societat es relaciona d’una altra manera, i que ningú sobra en la cursa per aconseguir fites o objectius comuns.

Com aconseguim conjuntar membres de col•lectius que sembla a priori oposats?

La veritat és que hi ha diverses fórmules. Tradicionalment hi ha hagut una, molt emprada, però que a la llarga acaba sent perjudicial tant pel col•lectiu com pel que la posa en pràctica, que és el “premi al rebel”. Hi ha líders que amb l’únic objectiu de callar boques, han premiat als rebels, o fins i tots a les persones en qui no confiaven, per evitar confrontacions dins del col•lectiu. Encara recordo quan en la meva primera feina mentre estudiava a la Universitat, netejant avions a l’aeroport de El Prat, un membre del Comitè d’Empresa es va queixar de que m’havien ascendit i augmentat el salari, amb l’argument de que hi havia gent amb més antiguitat que jo a l’empresa, i suposadament més mèrits. Aquella revolta va acabar amb l’únic canvi d’una promoció interna i augment de salari al que es queixava, i cap canvi entre les persones afectades per la decisió anterior. Aquesta fórmula de “premi al rebel” és útil en circumstàncies de recursos il•limitats o quan els rebels són pocs. Quan premies a aquell que és incòmode, que fa de lobby, etc, t’acaba passant factura per què se t’omplen les organitzacions d’incòmodes, i quan no tenen premi es tornen els teus pitjors enemics.

L’altra fórmula, la que s’utilitza majoritàriament amb aquelles persones que són rebels, però assenyats, és a dir, tenen clar que el benefici del col•lectiu està per sobre de l’individual és l’ostracisme. Aquesta fórmula consisteix en crear un mur invisible que no permet ser traspassat a la persona rebel. Aquest mur, fa que ni s’escoltin les seves propostes, molt menys es tinguin en compte, i en el cas de que en algun moment alguna es tingui en conta, no se li reconegui mai la paternitat de la proposta. És una gran fórmula per desmotivar persones que podrien ser totalment vàlides, però que volen expressar la seva opinió dins de l’organització, i discutir-la. Per posar un exemple, recordo quan treballava en una empresa de maquinaria industrial, i el mecànic que muntava les màquines a les empreses clients ens va dir a l’equip comercial i al propietari de l’empresa “Crec que hauríem de canviar la posició de….” i immediatament el propietari li va dir “A tu et pago per les teves mans, no per pensar”. La cosa va acabar amb un mecànic amb molta capacitat i experiència en el muntatge de màquines, no proposant cap més millora tècnica, tot i que podria haver acabat encara pitjor, amb un gran mecànic a la competència, si hagués trobat a un rebel de veritat. Aquesta fórmula s’aplica també en les organitzacions que no són empreses, i que funcionen amb estructures jeràrquiques, és una mica allò de “o conmigo o contra mí.”. A la llarga, quan fas servir la fórmula de imposar el teu criteri sota l’amenaça o la coacció i la por a deixar a la gent al marge, tampoc no aconsegueixes cohesionar el grup.

L´única via possible és el consens, i trobar els elements conceptuals o fins i tot persones, que facin de frontissa, i que amb un peu dins i un fora, siguin capaços de fer arribar a acords, a aquelles persones que estan frontalment oposades, i entre les que manca diàleg. La figura de la mediació, que cada cop es dona més per resoldre conflictes legals sense necessitat d’arribar a les decisions judicials, també es pot posar en pràctica en les organitzacions, on de ben segur, disposem de persones amb capacitat i actituds per fer de frontisses entre els diferents bàndols oposats a priori, però que sabem sobradament que comparteixen objectius comuns. En aquest sentit s’ha viscut recentment un episodi en la sel·lecció espanyola de futbol, on la mediació d’Iker Casillas i Xavi Hernández va resoldre conflictes entre els jugadors del Barça i el R. Madrid que pertanyen a l’equip d’Espanya. Tots van ser capaços d’avantposar el bé comú del col·lectiu, per sobre de les seus propis. Els mediadors, només són vistos amb mals ulls i rencúnies pels integristes d’algun dels dos costats.

En la societat actual, aquesta capacitat per cercar i trobar consensos, serà l’única manera d’aconseguir projectes col•lectius amb capacitat i força per arribar a ser majoritaris.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Aire o fum? Efectes high cost d’economies low cost

Fa 20 anys, aproximadament, es va expropiar terrenys a uns quants pagesos i ex pagesos de Viladecans a Ca n’Alemany. Es va fer sota l’interès general de construir sòl industrial, que posteriorment es va transformar per part de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Viladecans en sòl per un fer un Parc Aeronàutic, que al poc temps va passar a ser sòl per fer un Parc Aeroespacial i de la Mobilitat Sostenible.
En 20 anys, l’ús futurible del sòl expropiat als pagesos de Viladecans va canviar de destí, però sempre sota etiquetes cada cop més glamurosses. Finalment, en l’època del low cost, del 27% per cent d’atur, de la incapacitat de les administracions públiques de fomentar ocupació, tot aquell glamur del Parc Aeroespacial i de la Mobilitat Sostenible, ha acabat en un Outlet que construirà l’empresa Neinver, i cerquem el glamur en titulars de diari tipus “1.ooo treballadors” o “més gran que la Roca Village” o “es contractaran treballadors procedents dels ERO…”.

La veritat és que els governs les estan passant magres, sembla impossible buscar solucions al gran problema d’atur del país, i fins i tot, estan disposats a abraçar-se al diable per aconseguir posar esparadraps a l’esquerda social que patim. Se’m fa fins i tot difícil fer culpables al govern de la Generalitat o al de l’Ajuntament de Viladecans d’aquesta incapacitat, però se’ns dubte, hi havia altres opcions.

No es casual que hagi començat parlant dels pagesos expropiats fa 20 anys. Ho faig per dos motius ben diferents, però totalment complementaris. D’una banda, si fa 20 anys s’haguessin volgut expropiar els terrenys de Ca n’Alemany de Viladecans per fer un centre comercial, l’expropiació no hauria estat possible, o almenys, no s’hauria pogut justificar sobre la base de l’interès general. En aquell moment, no s’hagués entès aquesta aposta. No sóc cap expert jurídic en aquests temes, però cal tenir en conte aquest fet, i fins i tot la probable demanda de revaloració del justi preu que en el seu dia varen rebre els expropiats. De l’altre, crec que si el que es pretén es generar riquesa global a la ciutat, la inversió s’hauria de fer en el centre de la mateixa.

Outlet sí, però a l’eix comercial

Fa molts anys que a Catalunya estudiem els anomenats BID,Business Improvement District, que tant a la Gran Bretaña com a Alemanya i als Estats Units funcionen amb dos objectius diferents, el primer revitalitzar i regenerar zones urbanes antiquades, i el segon, atraure clients per els negocis que existeixen a la zona. Aquests models, de gestió públic-privada, han intentat impulsar-se des de la Generalitat tant amb el govern tripartit, com també des del de Convergència i Unió, i sempre ens hem quedat només amb l’impuls. Hi ha una realitat, i és que les grans patronals del Comerç urbà de proximitat, PIMEC i Confederació de Comerç, mai han tingut un discurs clar sobre aquest tema, encara avui no sabem quina opinió tenen. Les associacions de comerciants, han estat força subvencionades i el comerciant ha estat molt poc cooperatiu en la majoria dels casos per assumir fer un pas endavant amb aquest tema en època de bonança econòmica.

Per què parlo dels BIDs, d’eix comercial i de la regeneració d’espais de la ciutat?

Doncs per què cal tenir en compte que, en el cas que ens ocupa, es continua perpetuant el model de creixement econòmic que ja havia explotat, és a dir, el desenvolupament de noves àrees per l’especulació immobiliària. A Viladecans, si calia generar un nou espai comercial per dinamitzar la ciutat, la Generalitat i l’INCASOL tenen encara per desenvolupar al centre de la ciutat, al casc antic, el Pla General Metropolità de 1976, que permetria una regeneració de la ciutat en un casc antic que cau a trossos donada la impossibilitat de construir en alguns punts que dura més de 37 anys o fins i tot la impossibilitat de poder obrir negocis en espais cèntrics de la ciutat per què l’Ajuntament dona els permisos en precari, obligant a la renuncia als danys i perjudicis al que es podria exposar l’empresari si acaba en algun moment desenvolupant-se el PGM de 1976.

El desenvolupament d’habitatge protegit i espais comercials per un outlet o un centre comercial en ple cor comercial de la ciutat, ben a prop de la Biblioteca, l’Atrium i els actualment tancats Cinemes Lauren, podria ser realment el motor que el comerç i serveis de la ciutat necessiten. Podria ser motor de regeneració de la vida de la ciutat donat que generaria visites exteriors en ple cor comercial i de serveis, no a les afores, i l’Ajuntament i la Generalitat tindrien l’oportunitat de desenvolupar-ho. Si es pretén crear més centres comercials, fer-los al centre de la ciutat sí que és realment dinamitzador de l’activitat econòmica existent, i permet millorar al comerç de proximitat i la restauració local. Fer-ho en recintes oberts o tancats a les afores, és la mort pels negocis locals i fins i tot per la vida de la ciutat.

D’altra banda, tampoc és banal que estiguem acabant emprant un espai que podria servir per activitats primàries o secundàries, és a dir, agricultura o industria. Les activitats productives, són les que realment generen riquesa a l’econòmica. Si ens fixem en països i regions que ja han sortit de la crisi, en cap cas parlem d’economies on es prioritza el comerç i els serveis, si no l’activitat productiva. En un món globalitzat la independència econòmica dels territoris ve donada per la seva capacitat de produir, i per tant, potser actualment tindria més sentit tornar a generar espais de producció agrícola, respecte a col•locar ciment sobre més espai que no sigui productiu, i regenerar aquelles àrees de la ciutat que ho necessiten per col•locar nous projectes d’activitat no productiva.

Què és un outlet?

A la vegada també és important tenir en compte algunes circumstàncies. Una d’elles és la manca de regulació d’aquest concepte que anomenem outlet. Un oulet, segons la definició de wikipedia per què no hi ha definició legal enlloc, “és un espai comercial monomarca o multimarca on es venen productes amb defectes de fabricació o d’altres temporades”, és a dir, un outlet seria el lloc on es venen el que en la legislació comercial vigent en diem “saldos”. Curiosament, per poder vendre “saldos”, una de les condicions legals és que almenys faci sis mesos que estan en propietat del venedor, cosa que evidentment no es compleix en aquest cas. No hi ha cap regulació específica de botigues que només venguin saldos, donat que es considera, pel legislador, que la venta de saldos és una manera d’alleugerir els estocs pels comerciants, no pas un negoci rentable.

També voldria posar l’accent en un tret important d’aquest projecte, l’empresa Neinver. Ens han volgut fer creure que parlem d’un centre comercial tipus La Roca Village en quan a l’oferta comercial, però aquest fet a mi (i em consta que a d’altres) em genera dubtes. He visitat la web de Neinver i he parlat amb algun expert en aquests temes, i sembla que l’oferta habitual dels Style Outlet (el format triat per Viladecans) de Neinver no és de marques del que denominaríem “segment Luxe”, que és el segment amb més representació a La Roca Village, si no marques que cerquen un públic objectiu de poder adquisitiu mig-alt, i en format outlet més aviat mig. Això és important a l’hora de tenir clar quins seran els visitants del centre comercial.

Quin pot ser l’efecte sobre l’ocupació?

En quant a l’efecte sobre l’ocupació és evident que el càlcul de 1.000 llocs de treball no té en compte el saldo net de llocs de treball, és a dir, el càlcul que resulta de restar als llocs que suposadament es crearan aquells que destruirà la infraestructura comercial entre el petit comerç del delta de Llobregat, i més enllà, donat que aquests centres tenen un efecte metropolità. A més, caldria conèixer l’enfoc d’aquest nou centre comercial, és a dir: si l’enfoc, com sembla ser que es preveu, va molt dirigit en gran mesura al turisme rus, és difícil que creí llocs de treball entre les persones desocupades del Delta del Llobregat, donat que ni pràcticament parlen anglès, i encara menys rus, i el nivell d’anglès entre els turistes russos que rep Catalunya, tampoc és massa alt. Al marge d’aquests temes, es crearan ocupacions de baixa qualificació, amb condicions laborals, salarials i d’horaris de baixa qualitat.

Sobre la diferència amb Eurovegas

Fa pocs dies sentia la frase “més val que vinguin russos a comprar que ludòpates a jugar” per justificar el canvi de punt de vista ara favorable a aquest projecte d’outlet de gent que no era partidària a Eurovegas. Doncs bé, jo no li trobo la diferència, o si la trobo, simplement es tracta d’una diferencia de valors, però no des de l’àmbit de desenvolupament econòmic. S’hipoteca espai disponible per activitat industrial o recuperable agrícola, en activitat que no és productiva, si no de serveis, exactament igual que amb Eurovegas. A diferència d’Eurovegas, el casino per si sol, podia ser susceptible d’atraure turisme, no és el cas de l’outlet, que simplement serà un lloc més a visitar pels turistes, però cap turista vindrà a Barcelona a veure l’outlet com activitat principal. Per tant, pretendre criminalitzar el negoci del joc respecte a la compra a baix preu, és simplement una qüestió de valors morals, no pas de model de creixement econòmic.

En el meu cas, em posiciono en la mateixa contundència en contra d’Eurovegas, que ho faig ara de l’outlet. Cap dels dos és el model de creixement que jo desitjo per el meu entorn per què responen a l’eliminació d’espais productius per canviar-los per espais de serveis i comercials, en comptes d’optar per regenerar espais comercials de la ciutat morts.

Fomentar centres comercials d’un sol propietari és una política d’esquerres ?

Aquesta pregunta m’ha costat generar-me-la, i tenir una resposta mínimament objectiva. Al meu criteri, és un NO ROTUND. Si afavorim la implementació des de les administracions públiques de grans operadors que gestionen el negoci que gestionarien 250 pimes, estem acabant amb les rendes mitjanes. Es tracta d’un atac frontal a les famílies d’autònoms i petits empresaris amb nivell de rendes mig i mig/alt, per afavorir a una sola empresa inversora, que ocuparà amb salaris baixos i amb l’únic objectiu d’aconseguir el màxim benefici pels seus accionistes. En el cas hipotètic que arribéssim a tenir més treballadors contractats que els que perdrem pel camí, el seu salari mig serà molt més baix. Fins i tot en termes de Renta Bruta Mitjana de la població podríem analitzar una decisió d’aquesta índole i segurament ens adonaríem que estem impulsant una línia errònia des dels valors de la socialdemocràcia. D’alguna manera estem contribuint a fer més rics als rics, i més pobres als que no tenen tant.

Economia low cost

En definitiva, ens estem endinsant paulatinament en el model econòmic de l’especulació i el low cost. Els gestors públics especulen amb sòl que expropien a preu de low cost amb uns objectius, s’acaba produint l’explotació d’aquest sòl 20 anys després, a preus de low cost Neinver executa un projecte d’Outlet a 15 minuts de Barcelona donat que a l’Incasol li convé vendré ràpid, i els clients compraran low cost de marques.
Aquesta no és la comarca que voldríem deixar als nostres fills, i el problema és que per tant low cost acabarem pagant un high cost.

Deja un comentario

Archivado bajo Competitividad Regional, Política

26-4

26-4 és una campanya a la que vull adherir-me des d’aquestes lletres que es realitza avui a tota Espanya i també a d’altres païssos per rehivindicar la custòdia compartida dels fills en cas de separació. El 26-4 es refereix als dies del que els fills gaudeixen de cadascun dels progenitors en molts casos. 26 de la mare, i 4 del pare.


Malauradament, a la nostra ciutat, Gavà, i al nostre país, són molts els nens i nenes que només conviuen plenament amb el seu pare durant 4 dies al mes. A Catalunya, l’any 2010 es va aprovar la Llei que permetia la custòdia compartida, però tot i la tendència cap a la custòdia compartida, encara avui la majoria de divorcis es solucionen donant el paper de cuidadora a la mare, i de contribuient econòmic al pare. Al meu criteri, hi han molts motius per els que hauríem de mirar de solventar aquesta xacra social de perpetuar el paper de la dona com a excel·lent cuidadora, i de l’home com a progenitor apartat del dia a dia de les criatures, que simplement treballa per mantenir les seves despeses.

Crec que la custòdia compartida no ha de ser automàtica, però només no ha de ser-ho en el cas que un dels dos progenitors estigui incapacitat per a exercir la custòdia. No hi ha major dret a garantir al menor, que el desenvolupament de la seva infància amb ambdós progenitors.I volidria deixar molt clar aquest punt: no es pot tractar de garantir drets de ningú més que del menor, que és l’únic que no té ni culpa, ni advocat que el representi en els procediments de familia, més que la fiscalia.

Existeixen moltes excuses o aparents motius per a privar als fills de la possibilitat de compartir el mateix temps amb els dos progenitors, però la majoria d’elles basades en el costum, més que no pas en fets que incidiran en la bona cura futura de les criatures.

Una de les que més sento a parlar, i que sempre que expreso la meva opinió sobre aquest tema, contraposada a la d’algu altre, me la treuen, és el concepte “cura prèvia”. Crec poc real de cara a les circunstàncies de present i de futur entrar a valorar la cura prèvia, per un motiu, i és que les circumstàncies prèvies desapareixen en el moment de la ruptura, són altres, i poden ser canviants en qualsevol cas. Canvis o pèrdues de treball dels progenitors, malalties, rebaixes salarials, etc, influïxen en el temps que ambdós poden dedicar als fills, i són circumstàncies canviants, i per tant, ha de valorar-se el temps present o futur que ambdós poden dedicar-li, no el passat, que sorgeix d’un repartiment familiar no només de la cura dels fills, si no de la resta d’obligacions familiars, que es pressuposa compartit en la seva globalitat. Qui té cura més temps dels fills, ve impossat moltes vegades per circunstàncies alienes a la propia voluntat dels membres de la parella, per tant, no es pot considerar a priori, que qui no ha pogut dedicar-li més temps, ho ha fet per una qüestió voluntària, i que no li dedicarà temps després del divorci.

Altra excusa típica per estar en contra de la custòdia compartida és dir que els nens sofrixen estrès quan s’aplica. Si ens referim al canvi de casa, és més absurd encara, atès que els règims de visites solen considerar pernoctes. Són els pares els quals en benefici del menor haurien de ser capaços d’arribar a acords perquè gaudeixi d’ambdós, i això no li generi estrès, i davant de la falta d’acord, només cap l’obligació legal.

Una vegada s’ha trencat la parella, i s’ha de gestionar el tractament, el divorci es converteix en una negociació pràcticament totalment honerosa. Sempre que la decisió d’un jutge sobre la custodia beneficia econòmicament a algú, que treu benefici particular a la falta d’acord, mai hi haurà acord. En canvi, si estem obligats a posar-nos d’acord, només prevaldrà l’interès real del menor. En aquest sentit, quan entren en joc altres aspectes i existeix benefici per a una de les parts, dificulta moltíssim la recerca de l’interès del menor, i hi ha qui confon  l’interès particular amb l’interès del seu fill o filla.

Lligat a aquest tema del benefici pecuniàri d’una de les parts, va lligat una de les excuses més burdes que molts jutges emprèn per impossibilitar la custòdia compartida: “la mala relació entre els progenitors”. Al marge de la primera premisa, ben problablement, si no existís una mala relació, no estaríem davant d’una situació de divorci, els jutges s’haurien de fer les següents preguntes: A qui beneficia la mala relació? Pot ser que algú prefereixi tenir i demostrar una mala relació per què d’aquesta manera pot treure partit econòmic o social a la situació? Crec que no calen respostes a aquestes preguntes, si convertim el procés de decissió sobre la custòdia en un “si jo guanyo tu perds” afavorim la injusticia, la desigualtat, i fins i tot la rebenja, però en cap cas assegurem que els nens i nenes puguin gaudir de forma igualitària del seu pare i de la seva mare.

A la vegada, no he entés mai algunes associacions supossadament feministes, que recolzen la custòdia exclussiva per la mare. No hi ha mesura més discriminatòria cap a la dona i cap a la desigualtat, que carregar-la amb la cura dels fills, com s’ha fet tradicionalment, i lliurar a l’home de la mateixa. En aquest sentit, adjunto el video on Mónica Oltra, Diputada per Compromís a les Corts Valencianes, dona l’explicació a les Corts de per què la custòdia compartida és igualitària. Molt recomanable per entendre del que estem parlant.

Deixem d’una vegada de que els divorcis es converteixin en negocis pels advocats, pels pèrits, i procuradors, i apliquem sempre la mesura que més s’assembla a la realitat que viuen els nens i nenes abans de la separació, és a dir, la custòdia compartida.

Deja un comentario

Archivado bajo Política