Archivo del Autor: jorditortreina

Bloggers y política

Avui us deixo un article escrit l’any 2006, sobre la infliència dels bloggers en la política dels Estats Units i també a Espanya. Crec que és important reflexionar sobre l’us dels blocs i actualment també de les xarxes socials per part dels partits polítics. Tot i que fa pràcticament 7 anys que el vaig escriure, encara el veig força vigent.

Espero que us agradi.

Bloguers y política

Hace unos días, leía, ya no recuerdo donde, acerca de la posibilidad de que Hillary Clinton fuera la candidata demócrata a la Casa Blanca en las próximas elecciones presidenciales en los Estados Unidos. Parece ser, que Hillary, que es la candidata preferida por la mayoría de los políticos demócratas, prácticamente muchos creen que es la única candidata posible, no es en cambio bien vista por la bloggosa demócrata norteamericana. Se insinúa que este hecho puede ser definitivo para que finalmente no pueda optar a la presidencia de los Estados Unidos.

Este poder político-social que se le supone a la blogocosa norteamericana, que incluso es posible que pueda llegar a vetar a un candidato a la presidencia y una frase del compañero José Rodríguez de hace unos días en privado, me han hecho reflexionar alrededor de esa influencia.

Sin duda, internet es el medio de comunicación más usado actualmente, cada vez está más extendido su uso y son menos las personas que no tienen acceso a él. ¿Pero se puede llegar a vetar un candidato? ¿Realmente puede llegar a ser el medio de comunicación de la política por encima de la televisión?

Me parece difícil creer en que puede ser un medio para el debate político a nivel general. De lo poco que conozco, (sí, he de reconocer que es poco) hasta hoy acerca de los blogs, tengo la sensación de que el debate se produce exclusivamente entre personas de ideas similares. Tal como en los USA están muy divididos entre demócratas y republicanos, en España parece que la división es bastante diferenciada entre izquierda y derecha, y además, desde la derecha, seguramente la más extrema de ellas, se intenta continuamente atacar a los blogs de izquierda con insultos u otro tipo de ataque, pero no con debate ideológico.

De otro lado, creo que desde los partidos políticos se está pretendiendo hacer una estrategia blogger, en la que desde los blogs de los distintos representantes políticos se den a conocer y se intente impregnar las políticas que se pretenden implantar. Pero no me parece este el uso que debiera hacerse de los blogs por parte de la dirección de los partidos. Para la propagandística, ya tenemos todo el resto de medios, que seguramente son mucho más útiles. Con esto no quiero decir que no deba usarse un blog o una web como elemento informativo, pero creo que debe conseguirse que sobretodo los blogs sean elementos comunicativos, es decir, que exista feedback. Éste medio, debe servir para conocer que piensa el ciudadano o las bases de cada uno de los partidos más que para exponer programas.

Resumiendo, en mi opinión es bueno que la blogocosa pueda influir en la política, sin duda, y los políticos deben tener en cuenta a la blogocosa como una manera de acercar la política a las personas, y de que éstas se sientan más parte de la política. En definitiva, la democracia ha de dejar de ser representativa, para ser participativa, y internet es un medio que permite dibujar el pensamiento de las personas de modo a que pueda aplicarse a la hora de hacer política por parte de los que dirigen cada partido.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Cocreación, Política

Aire fresc: L’art de tenir un peu dins i un peu fora

Des de fa uns mesos, tinc la sort de tenir converses amb un grup de gent que té com a objectiu la renovació de l’organització on participen. Fa aproximadament una setmana, en una d’aquestes converses amb una persona a qui admiro, i que quan més conec més admiro, ella va fer servir una frase que em va resumir un sentiment que fa dies que tenia, i em va impactar tant que m’ha quedat gravat a la retina aquell moment: “Per renovar una organització, sempre s’ha de tenir un peu dintre i un peu fora”.

Evidentment, aquest només va ser el titular d’un desgranatge posterior que justificava la frase i el concepte. Si només estàs a dins, és impossible veure el que passa a fora, i adaptar-te al que succeeix al teu entorn, i si només estàs a fora, no tens capacitat per canviar res per què no tens poder de decisió. D’aquí la importància de mantenir sempre “un peu a dins i un afora”, per què l’única manera de que entri l’aire en llocs tancats, és obrir la finestra o directament la porta, però l’única manera de obrir les finestres o portes, és accedint a les manetes, que sempre estan per dintre.

De vegades, algunes persones amb ganes de canvis, es tanquen i sempre visualitzen malament qualsevol dels moviments que fan els que dirigeixen l’organització. Quantes vegades no hem vist queixar-se a algú de tot el que fa un altre, només pel propi vici de desprestigiar-lo o simplement per què vol canviar-lo, sense caure mai en la temptació d’afavorir un diàleg proactiu i productiu envers al canvi, començant a parlar per allò en que si que estan d’acord. A la vegada, quantes organitzacions han fet créixer parets i murs insalvables per a molts sota l’excusa de la deslleialtat, simplement per una discrepància de criteri en un tema puntual.

Per canviar la societat, per generar il•lusió entre les persones, per aconseguir projectes col•lectius exitosos, cal trencar murs i cal abandonar prejudicis. L’única manera en que avui aconseguirem fer que projectes col•lectius siguin guanyadors, és la suma de sensibilitats diverses. Una suma que tindrà un efecte multiplicador, en la majoria dels casos. Aquesta suma, passarà sempre per assumir que tots hem de renunciar a alguna cosa, per potenciar aquelles en les que estem d’acord, i en les que creiem, i passarà també per tenir clar que el benefici del col•lectiu i de la societat, en el seu conjunt, sempre estarà per sobre dels projectes individuals. Hem de començar a assumir que la societat es relaciona d’una altra manera, i que ningú sobra en la cursa per aconseguir fites o objectius comuns.

Com aconseguim conjuntar membres de col•lectius que sembla a priori oposats?

La veritat és que hi ha diverses fórmules. Tradicionalment hi ha hagut una, molt emprada, però que a la llarga acaba sent perjudicial tant pel col•lectiu com pel que la posa en pràctica, que és el “premi al rebel”. Hi ha líders que amb l’únic objectiu de callar boques, han premiat als rebels, o fins i tots a les persones en qui no confiaven, per evitar confrontacions dins del col•lectiu. Encara recordo quan en la meva primera feina mentre estudiava a la Universitat, netejant avions a l’aeroport de El Prat, un membre del Comitè d’Empresa es va queixar de que m’havien ascendit i augmentat el salari, amb l’argument de que hi havia gent amb més antiguitat que jo a l’empresa, i suposadament més mèrits. Aquella revolta va acabar amb l’únic canvi d’una promoció interna i augment de salari al que es queixava, i cap canvi entre les persones afectades per la decisió anterior. Aquesta fórmula de “premi al rebel” és útil en circumstàncies de recursos il•limitats o quan els rebels són pocs. Quan premies a aquell que és incòmode, que fa de lobby, etc, t’acaba passant factura per què se t’omplen les organitzacions d’incòmodes, i quan no tenen premi es tornen els teus pitjors enemics.

L’altra fórmula, la que s’utilitza majoritàriament amb aquelles persones que són rebels, però assenyats, és a dir, tenen clar que el benefici del col•lectiu està per sobre de l’individual és l’ostracisme. Aquesta fórmula consisteix en crear un mur invisible que no permet ser traspassat a la persona rebel. Aquest mur, fa que ni s’escoltin les seves propostes, molt menys es tinguin en compte, i en el cas de que en algun moment alguna es tingui en conta, no se li reconegui mai la paternitat de la proposta. És una gran fórmula per desmotivar persones que podrien ser totalment vàlides, però que volen expressar la seva opinió dins de l’organització, i discutir-la. Per posar un exemple, recordo quan treballava en una empresa de maquinaria industrial, i el mecànic que muntava les màquines a les empreses clients ens va dir a l’equip comercial i al propietari de l’empresa “Crec que hauríem de canviar la posició de….” i immediatament el propietari li va dir “A tu et pago per les teves mans, no per pensar”. La cosa va acabar amb un mecànic amb molta capacitat i experiència en el muntatge de màquines, no proposant cap més millora tècnica, tot i que podria haver acabat encara pitjor, amb un gran mecànic a la competència, si hagués trobat a un rebel de veritat. Aquesta fórmula s’aplica també en les organitzacions que no són empreses, i que funcionen amb estructures jeràrquiques, és una mica allò de “o conmigo o contra mí.”. A la llarga, quan fas servir la fórmula de imposar el teu criteri sota l’amenaça o la coacció i la por a deixar a la gent al marge, tampoc no aconsegueixes cohesionar el grup.

L´única via possible és el consens, i trobar els elements conceptuals o fins i tot persones, que facin de frontissa, i que amb un peu dins i un fora, siguin capaços de fer arribar a acords, a aquelles persones que estan frontalment oposades, i entre les que manca diàleg. La figura de la mediació, que cada cop es dona més per resoldre conflictes legals sense necessitat d’arribar a les decisions judicials, també es pot posar en pràctica en les organitzacions, on de ben segur, disposem de persones amb capacitat i actituds per fer de frontisses entre els diferents bàndols oposats a priori, però que sabem sobradament que comparteixen objectius comuns. En aquest sentit s’ha viscut recentment un episodi en la sel·lecció espanyola de futbol, on la mediació d’Iker Casillas i Xavi Hernández va resoldre conflictes entre els jugadors del Barça i el R. Madrid que pertanyen a l’equip d’Espanya. Tots van ser capaços d’avantposar el bé comú del col·lectiu, per sobre de les seus propis. Els mediadors, només són vistos amb mals ulls i rencúnies pels integristes d’algun dels dos costats.

En la societat actual, aquesta capacitat per cercar i trobar consensos, serà l’única manera d’aconseguir projectes col•lectius amb capacitat i força per arribar a ser majoritaris.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

26-4

26-4 és una campanya a la que vull adherir-me des d’aquestes lletres que es realitza avui a tota Espanya i també a d’altres païssos per rehivindicar la custòdia compartida dels fills en cas de separació. El 26-4 es refereix als dies del que els fills gaudeixen de cadascun dels progenitors en molts casos. 26 de la mare, i 4 del pare.


Malauradament, a la nostra ciutat, Gavà, i al nostre país, són molts els nens i nenes que només conviuen plenament amb el seu pare durant 4 dies al mes. A Catalunya, l’any 2010 es va aprovar la Llei que permetia la custòdia compartida, però tot i la tendència cap a la custòdia compartida, encara avui la majoria de divorcis es solucionen donant el paper de cuidadora a la mare, i de contribuient econòmic al pare. Al meu criteri, hi han molts motius per els que hauríem de mirar de solventar aquesta xacra social de perpetuar el paper de la dona com a excel·lent cuidadora, i de l’home com a progenitor apartat del dia a dia de les criatures, que simplement treballa per mantenir les seves despeses.

Crec que la custòdia compartida no ha de ser automàtica, però només no ha de ser-ho en el cas que un dels dos progenitors estigui incapacitat per a exercir la custòdia. No hi ha major dret a garantir al menor, que el desenvolupament de la seva infància amb ambdós progenitors.I volidria deixar molt clar aquest punt: no es pot tractar de garantir drets de ningú més que del menor, que és l’únic que no té ni culpa, ni advocat que el representi en els procediments de familia, més que la fiscalia.

Existeixen moltes excuses o aparents motius per a privar als fills de la possibilitat de compartir el mateix temps amb els dos progenitors, però la majoria d’elles basades en el costum, més que no pas en fets que incidiran en la bona cura futura de les criatures.

Una de les que més sento a parlar, i que sempre que expreso la meva opinió sobre aquest tema, contraposada a la d’algu altre, me la treuen, és el concepte “cura prèvia”. Crec poc real de cara a les circunstàncies de present i de futur entrar a valorar la cura prèvia, per un motiu, i és que les circumstàncies prèvies desapareixen en el moment de la ruptura, són altres, i poden ser canviants en qualsevol cas. Canvis o pèrdues de treball dels progenitors, malalties, rebaixes salarials, etc, influïxen en el temps que ambdós poden dedicar als fills, i són circumstàncies canviants, i per tant, ha de valorar-se el temps present o futur que ambdós poden dedicar-li, no el passat, que sorgeix d’un repartiment familiar no només de la cura dels fills, si no de la resta d’obligacions familiars, que es pressuposa compartit en la seva globalitat. Qui té cura més temps dels fills, ve impossat moltes vegades per circunstàncies alienes a la propia voluntat dels membres de la parella, per tant, no es pot considerar a priori, que qui no ha pogut dedicar-li més temps, ho ha fet per una qüestió voluntària, i que no li dedicarà temps després del divorci.

Altra excusa típica per estar en contra de la custòdia compartida és dir que els nens sofrixen estrès quan s’aplica. Si ens referim al canvi de casa, és més absurd encara, atès que els règims de visites solen considerar pernoctes. Són els pares els quals en benefici del menor haurien de ser capaços d’arribar a acords perquè gaudeixi d’ambdós, i això no li generi estrès, i davant de la falta d’acord, només cap l’obligació legal.

Una vegada s’ha trencat la parella, i s’ha de gestionar el tractament, el divorci es converteix en una negociació pràcticament totalment honerosa. Sempre que la decisió d’un jutge sobre la custodia beneficia econòmicament a algú, que treu benefici particular a la falta d’acord, mai hi haurà acord. En canvi, si estem obligats a posar-nos d’acord, només prevaldrà l’interès real del menor. En aquest sentit, quan entren en joc altres aspectes i existeix benefici per a una de les parts, dificulta moltíssim la recerca de l’interès del menor, i hi ha qui confon  l’interès particular amb l’interès del seu fill o filla.

Lligat a aquest tema del benefici pecuniàri d’una de les parts, va lligat una de les excuses més burdes que molts jutges emprèn per impossibilitar la custòdia compartida: “la mala relació entre els progenitors”. Al marge de la primera premisa, ben problablement, si no existís una mala relació, no estaríem davant d’una situació de divorci, els jutges s’haurien de fer les següents preguntes: A qui beneficia la mala relació? Pot ser que algú prefereixi tenir i demostrar una mala relació per què d’aquesta manera pot treure partit econòmic o social a la situació? Crec que no calen respostes a aquestes preguntes, si convertim el procés de decissió sobre la custòdia en un “si jo guanyo tu perds” afavorim la injusticia, la desigualtat, i fins i tot la rebenja, però en cap cas assegurem que els nens i nenes puguin gaudir de forma igualitària del seu pare i de la seva mare.

A la vegada, no he entés mai algunes associacions supossadament feministes, que recolzen la custòdia exclussiva per la mare. No hi ha mesura més discriminatòria cap a la dona i cap a la desigualtat, que carregar-la amb la cura dels fills, com s’ha fet tradicionalment, i lliurar a l’home de la mateixa. En aquest sentit, adjunto el video on Mónica Oltra, Diputada per Compromís a les Corts Valencianes, dona l’explicació a les Corts de per què la custòdia compartida és igualitària. Molt recomanable per entendre del que estem parlant.

Deixem d’una vegada de que els divorcis es converteixin en negocis pels advocats, pels pèrits, i procuradors, i apliquem sempre la mesura que més s’assembla a la realitat que viuen els nens i nenes abans de la separació, és a dir, la custòdia compartida.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Revolució política: “La democratització dels partits democràtics.”

Podria semblar absurd el títol d’aquest post, però sí, el que demana la societat actualment és encara més participació en la pressa de decissions polítiques, per què només aquesta participació més amplia, serà símbol de transparència.

Ahir el Pere Navarro, primer secratari del PSC, va tornar a sumar com a líder dels socialistes. Cal dir, que des que el PSC va votar diferent que el PSOE al Congrés de Diputats sobre el Dret a decidir, en Navarro ha anat fent algunes pases que per mi són més que positives, i que el situen en una posició molt millor de la que tenia als ulls de la militància i de la ciutadania.
 
Ahir, al Consell Nacional dels Socialistes, en Pere Navarro va dir textualment: “Em comprometo a continuar modernitzant el partit, i per tant, avui us dic que qualsevol coalició electoral o pacte de govern que faci el PSC en el futur serà decidit en referèndum pel conjunt dels i les militants del partit. No vull decisions individuals,sinó projectes col·lectius,i, per tant,si arriba el moment algun dia,ho decidirem junts, a proposta del primer secretari, i referendat pel Consell Nacional perquè crec que és bo que així sigui.”
 
Crec que el gir que va donar ahir Navarro era necessari per al PSC, però és encara més necessari per a la societat. Com ja escrivia en aquest bloc al gener de 2012, amb el títol, Son tiempos de wiki , la societat ha canviat, i avui dia, perquè algú es senti part d’un projecte, ha d’ajudar a construir-lo, o almenys tenir l’opció de fer-lo.
És cert que el PSC ha passat i està passant, segurament, per moments convulsos. No és fàcil adaptar un partit de govern d’esquerres als nous temps, simplement per un motiu, la revolució és intrínseca a l’esquerra, el que fa que tots (militants i votants) siguem molt més exigents amb l’esquerra a l’hora de la necessitat de nous projectes, que el que són els militants i som els ciutadans amb els partits de dretes, de qui el que s’espera és el conservadorisme.
Navarro sembla que ha entès la complexitat de la situació que teníem els socialistes catalans, i després de més d’un any en la primera secretària ha començat a mobilitzar el canvi que necessita el PSC. Segurament ha estat necessari per a aquest canvi que Navarro deixés de ser Alcalde de Terrassa. Sí, Navarro ara actua amb la llibertat de no haver de buscar cap altre objectiu que aconseguir la centralitat política del PSC a Catalunya, i això el lliura de la càrrega institucional que suposa un ajuntament, i que de vegades pot tenir necessitats contraposades a les del càrrec de Primer Secretari dels socialistes catalans.
Com deia en el meu últim post El día que dejé de ser anónimoels militants de base del PSC volem que el nostre partit sigui “capdavanter de la democràcia interna i del dret a discrepar.” I en aquest sentit, ahir Navarro i el PSC, van donar un pas al capdavant que ara cal consolidar en el temps. És necessari acostar la política i les decissions politiques als militants i conseqüentment als ciutadans, els quals ens hem educat en democràcia, ja no entenem d’estructures militars, piramidals, on uns pocs al cim de la piràmide decideixen, desescoltant la majoria de la gent que està a la base de la piràmide. AL meu criteri, aquest mètode de funcionament dels partits polítics va ser útil mentre la majoria de la militància i de la ciutadania havia estat educada en els valors jeràrquics de l’església catòlica i del franquisme. Ara que ens acostem als quaranta anys de democràcia a Espanya, la majoria de la població ja no entén de decisions imposades verticalment. Si a això li sumem la facilitat d’accés a la informació que ens donen les NTIC, encara es complica més la gestió piramidal.
No vull deixar acabar aquest post sense aclarir que avui és el PSC el que dóna un pas més en la democratització de la societat, perquè ho sol·licita la seva militància hereva dels valors de la revolució. La resta de partits que no creguin que aquesta guerra no va amb ells, perquè només és qüestió de temps que hàgin de passar per aquest procés, encara que avui la seva militància, més conservadora, no els hi exigeixi.

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Cal parlar del dret a decidir

Suposo que tothom en parla, i tot i que jo no estic convençut que el que votem el dia 25 de novembre sigui això, suposo que em toca donar la meva opinió, o almenys sento que la he de donar. Vull deixar molt clar des de l’inici, que crec en el dret a l’autodeterminació de totes les persones i de tots els pobles, i en aquest sentit, em seria impossible posicionar-me en contra del dret dels catalans a decidir el nostre futur.

La veritat és que no pretenc fonamentar la meva decisió de recolzar l’autodeterminació en drets històrics i/o territorials, pretenc justificar la meva manera de pensar en dos pilars molt simples.: D’una banda, les persones, que són les que formen una societat, un país, i elles han de poder decidir sobre el seu futur. Sóc demòcrata, i per tant, crec que el que esculli el poble de Catalunya, ben escollit serà. El segon fonament que empro per optar pel dret a l’autodeterminació, és adonar-nos que la societat evoluciona, i ho fa d’una manera que potser no estava prevista. Les persones ens hem tornat molt més possibilistes una vegada la democràcia ha avançat, els drets adquirits i lluitats en el postfranquisme, avui creiem que són inherents a la nostra societat, i per tant, com deia Maslow, passem a voler cobrir altres necessitats superiors, i és evidents que molts catalans no ens sentim satisfets en allò que ens aporta la relació entre Catalunya i Espanya.

Crec en el dret a l’autodeterminació, hi crec jo, hi creuen les Nacions Unides, i hi creu l’Estat espanyol que subscriu els tractats i cartes de les Nacions Unides que proclamen el dret a l’autodeterminació dels pobles. Sota aquest prisma, crec que el poble de Catalunya ha de poder decidir quin és el marc de relacions que vol amb Espanya, i amb Europa. Em preocupa que emprem el possibilisme instaurat en la nostra cultura en aquest tema, és a dir, és cert que Catalunya té una cultura pròpia, una llengua pròpia, una història pròpia, però no està tant clar que siguin aquests els motius que han fet créixer les opcions sobiranistes a Catalunya. Sembla que el que ens mou és la necessitat de més finançament, de que les polítiques dels governs de la Generalitat tinguin més impacte sobre els ciutadans, la necessitat de no continuar mantenint una desigualtat fiscal que fa que Catalunya una vegada aplicada la redistribució impositiva, tinguin un nivell de renda real més baix que altres Comunitats Autònomes que són receptores dels impostos que paguen els catalans. Com a socialdemòcrata, crec que en la redistribució de rendes per cohesionar la societat, però igual que ningú s’imagina que en la redistribució de rendes de les persones, el que més treballa o més guanya, acabés tenint menys que el que treballa menys o guanya menys,en la distribució territorial de les rendes no podem entendre aquesta desigualtat on s’inverteixen els nivells de renda reals entre comunitats autònomes.

Sobre el procés que ha començat a Catalunya, particularment no crec en Artur Mas, no hi crec per què durant dos anys de president no ha donat cap solució als problemes de la crisi, així que per mi és un mal President de Catalunya, i no penso que pugui millorar la seva capacitat de gestió de la crisi. Això sí, en Mas m’ha demostrat ser un gran polític, un estratega perfecte, un gran comunicador, un encantador de serps, una persona que sap el que vol, i que és capaç de moure tots els fils necessaris per aconseguir-ho, una espècie de manipulador de masses perfecte. I la veritat, espero que la gent vagi a votar amb consciència de que el que triem el dia 25 de novembre és el president de Catalunya pels propers quatre anys, i les polítiques que s’aplicaran, però en cap cas triem si serem independents, federals o provincialistes.

Tot i això, en Mas i el seu exercit de mitjans de comunicació, han aconseguit donar aquesta visió a la gran massa, i és l’hora de prendre una posició clara en aquest aspecte, i hem de reconèixer, que el federalisme, que tothom sap que és la opció més coherent i de més seny, que jo estic convençut que és l’opció real del President Mas, però perdoneu-me l’expressió, el Federalisme no fa trempera. I per què no fa trempera? Doncs d’una banda per què molt poca gent a Espanya creu en un estat federal, y si hi creuen, l’acabaríem convertint de nou en una Federació de 17 estats, i la veritat, el cafè per tothom és el que ens ha portat a la situació actual. Un model federalista a Espanya requereix canvis constitucionals i culturals que en aquest moment jo els crec impossibles. Hi ha un altre model, el que diríem un Estat Lliure Associat, semblant al model de Puerto Rico, que podria tenir molt de sentit en un marc de relacions diferent entre Catalunya i Espanya.

En definitiva, podem parlar de diferents models, però al meu criteri hi ha condicionants importants: En primer lloc que sigui el model que triem els ciutadans de Catalunya, en segon lloc que sigui un model de relació diferent però no rupturista que ens permeti més autogovern i a l’hora el manteniment d’una bona relació bilateral amb Espanya, i per últim, que no serveixi d’excusa a ningú per justificar una nefasta acció de govern.

En el que es refereix al PSC, el partit en el que milito, sempre he tingut la sensació que el posicionament nacional (català o espanyol) no va en realitat amb nosaltres, que nosaltres ens preocupem de les persones, no de les banderes, i que evidentment el benestar i les demandes dels ciutadans de Catalunya sempre estant per sobre de qualsevol bandera. En aquest sentit, crec que aquest era el motiu per al que sempre hi ha cabut tothom al PSC, i no hi havia ni exclusions ni autoexclusions, per què totes les opcions sobre posicionaments nacionals entraven dins el partit, donat que el que ens unia, el benestar de les persones i la lluita pels drets dels desfavorits, era molt més fort que les diferents sensibilitats nacionals.

Quin problema tenim avui? Que tot i que la nostra opció territorial és la més coherent, la més viable, el nostre discurs no és clar, ni coherent amb el PSOE. Tots sabem que tindrem grup parlamentari propi a Madrid el 26N, però sembla que ens haguem de descalabrar primer per prendre decisions que tocaven abans i que las vam posposar l’any passat en el procés congressual. A l’hora, tots sabem que estem perdent vots per l’esquerra, donat que la crisi econòmica ha portat a que es radicalitzin totes les postures, i nosaltres no som capaços de comunicar amb prou força la nostra lluita per els drets de les persones i en contra de les retallades dels diferents governs.

Crec que la gran opció del PSC, és prendre la decisió de defensar primer Catalunya i els catalans, amb grup parlamentari propi, com segur que passarà el 26N, i a l’hora, no prendre cap posició a favor o en contra de la independència, però si prendre clarament l’opció a favor del dret a l’autodeterminació, assumint i recolzant explícitament un referèndum a Catalunya sobre la relació entre Catalunya i Espanya o es pogués triar entre tres opcions, continuar com estem, optar per una altra relació amb Espanya des de la llibertat, o trencar d’arrel amb Espanya, on jo estic convençut que la majoria dels gruix dels catalans voldran una altra relació, més justa, més equitativa, però sense grans trencadisses absurdes en una Europa unida i un món globalitzat.

Veure i comentar a Facebook

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Golpe de estado social

Llevo días pensando en lo que le está pasando a mi país, España, Catalunya, llámenlo como quieran, pero desde luego la vergüenza que siento de vivir aquí es cada vez mayor. Parece ser, que tenemos instaurado un sistema de partidos políticos donde todos damos por hecho que nos roban, y no pasa nada.

 

Hace pocos días nos despertábamos con la noticia de que CiU debía pagar por Millet en el cas Palau, por que un juez  considera que Millet en parte usaba el dinero ilícito para financiar a Convergencia. La acusación es gravísima, pero nadie se responsabiliza de nada.

También hace relativamente poco, descubrimos que el ex-Conseller de Governació de ERC, Sr. Ausas, se dedica al contrabando de tabaco entre Andorra y España. Podríamos hablar del caso Gürtel, del Palma Arena, de Marbella, de Carlos Fabra, Urdangarín, de Filesa, de Bartu Muñoz, Prenafeta y Alavedra, la Consejeria de Empleo Andaluza, y cientos de casos donde el dinero público ha servido para enriquecer bolsillos privados de gestores públicos. Lo realmente cruel, es que ni siquiera protestamos y nos levantamos ante estas situaciones, por que damos por hecho que independientemente del partido en el que militan, nuestros gestores públicos usan a su conveniencia sus cargos para enriquecerse.

A mi criterio, o se limpian los partidos de toda esta “chusma” y empiezan a denunciarse actitudes ilícitas desde dentro de las propias filas, o el futuro de los partidos es tan negro como el de la economía del país. No es hora de callar y mirar hacia otro lado ante estos problemas, ni de acusar al de enfrente y callar sobre los tuyos. Hay que limpiar, partir de cero.

Estos mismos gestores públicos, en muchos casos, se han dedicado a inaugurar una tras otra obras faraónicas y a invertir el dinero público sin ningún tipo de criterio de sostenibilidad, y ahora tenemos aeropuertos sin aviones, polígonos fantasmas promovidos por empresas públicas, teatros y auditorios municipales y autonómicos sin programación, prisiones sin inaugurar, Hospitales con plantas enteras cerradas, etc. ¿Y en quien recae la responsabilidad? En los de siempre. Subimos los impuestos al pueblo, le implantamos copagos sanitarios o educativos para pagar deuda y intereses de la misma, deuda generada por la mala gestión de los que han visto como ellos mismos, amigos y familiares suyos se enriquecían, y ni siquiera tienen en muchos casos la vergüenza y la decencia de dar un paso al lado, y apartarse de la gestión pública, si no que pretenden seguir llevando al abismo al país y a sus mismas organizaciones.

Por favor, plántese ante tal atropello a la democracia. ¿Cómo podemos no plantarnos ante el robo de dinero público? Este mal es tan endémico y supone tanta lacra en España, como otros a los que se ha creado una Ley específica como la Violencia de Género o el Terrorismo. El Ministro de Justicia, en vez de preocuparse de los ovarios de las mujeres en cinta, debería proponer una nueva Ley contra la estafa y mala gestión pública, que fuera lo suficientemente dura y exigente con nuestros mandatarios, como para que ninguno se planteara infringirla, y recibiera un duro castigo si lo hiciera, y la ciudadanía pudiera recuperar la confianza en la democracia y el sistema de partidos políticos.

Aún así, los ciudadanos somos culpables de no plantarnos ante la situación actual, y dar un golpe de estado social o revolución social, que limpie las instituciones, acerque la política a los ciudadanos y preserve los intereses del colectivo por delante de los intereses de los partidos por seguir empoderados. Esa revolución parte de cada uno de nosotros, y de esa, somos los únicos responsables.

Ver y hacer comentarios en Facebook

Deja un comentario

Archivado bajo Cocreación, Política

Com veig el meu PSC

No sé si la meva opinió és important, però si sé que no expressant-la no s’aconsegueix canviar res, i per tant, he decidit molestar als meus seguidors de facebook expressant la meva opinió sobre Com veig el meu PSC.  I l’expresso, per què desitjo un PSC fort, amb capacitat de presentar una alternativa de govern real a Catalunya, i recuperant l’hegemonia municipal perduda ara fa poc més d’un any. Aquí deixo la meva reflexió:

Banderes i demagògia

Sembla que ara toca parlar de pactes fiscals, independències, i banderes, i darrera del discurs de les banderes, sempre hi ha la voluntat de defugir altres debats, com els de les retallades socials que estem patint, i en el nostre cas, fins i tot la inoperància que està mostrant el nostre partit en els darrers temps per plantejar una alternativa creíble pel ciutadà tant a Madrid com a Catalunya.

Crec que ja és hora de començar a posicionar-se a l’esquerra, si no volem que ICV ens tregui el poc electorat que ens queda. Dic poc, per què dona la sensació que anem en caiguda lliure i sense lideratge.Ja ni ha prou de sempre fer cara de peix bullit intentant defensar uns posicionaments que curiosament passen per no posicionar-se mai. El món ha canviat, tot ha canviat, l’únic que no ha canviat és el funcionament orgànic d’un partit que com no s’adapti als canvis té perill de convertir-se en residual o desaparèixer.

La política

Que el país i l’estat s’han gestionat de manera ineficaz els darrers 30 anys, és una evidència, que la política està plena de gent que ha supeditat l’interés general als seus interessos particulars, és una altra evidència. Evidentment no són tots, però són molts, només cal veure les notícies. I el problema són els molts altres que han estat callats sense denunciar actituds il·licites en molts casos. Els partits polítics en general, i entre ells el nostre, s’han comportat com exercits dictatorials on s’ha valorat sempre l’ovediència al líder per sobre de l’interés de millorar el partit. Aixó ha de canviar, per què no té sentit en una societat que a través de les xarxes socials és capaç de derrocar dictadures molt més fortes que les nostres estructures, però sobre tot, per què ens allunya de la realitat que viu la gent del carrer.

Potser no és hora de “centre”

El “centre” que busquem, no existeix, i l’estratega que hagi cregut que s’arriba al “centre” no posicionant-te, està errat. A base de posicionar les teves opinions, són els altres els que et veuen al “centre”.

Quan estem vivint els majors atacs viscuts mai al nostre sistema de benestar, atacs i retallades ideològiques des de la dreta més lliberal, pot ser no és suficient un discurs que no defensa a la persones amb la mateixa intensitat i radicalitat que els atacs que pateixen. Els liberalistes s’estan carregant l’economia, i l’Estat del Benestar construit des dels inicis de la democràcia des de l’esquerra.

Els ciutadans que ho estan passant malament necessiten que el PSC digui als governs el que ells dirien, i no ho troben. És la nostra tasca, de tots els militants, aconseguir que es trobin representats o no recuperarem la seva cofiança, i som igual de responsables amb el que passi en el futur amb el nostre partit els que ens limitem a dir amén, que els que decideixen per nosaltres.

Deja un comentario

Archivado bajo Política